Els traus

Goethe va escriure que “qui falla en el pri­mer botó no encer­tarà mai a cor­dar-se”. Com és sabut, per poder cor­dar-se, convé encai­xar els botons en els traus, i un trau és un forat, una paraula que s’ani­ria per­dent si no fos que de tant en tant hi ha gent que enso­pega, cau, s’obre el cap i ho fa fàcil perquè després hi hagi algú que la digui. La paraula trau també es pot dir quan l’afec­tat no enso­pega però hi ha algú altre que li obre el cap, tal com va pas­sar a Cata­lu­nya l’1 d’octu­bre a alguns dels que jus­ta­ment volien posar un vot en un altre trau, més que res perquè a sota hi havia una urna. Bé: no els van ato­nyi­nar a tots, és veri­tat. De fet, en van ato­nyi­nar tan pocs que ara, a Cata­lu­nya o a Madrid, els del 155 viuen amb la il·lusió de pen­sar que els cata­lans –ben entès: tots els cata­lans, perquè ells par­len sem­pre en nom de tots i no pas d’uns quants com fan tots els altres– tor­na­rem a posar el vot –i també el botó– a l’abric aquell de la cons­ti­tució que nos ampara y une. Però, ai! Després de l’últim 1 d’octu­bre, alguns hem que­dat tan trau­ma­tit­zats –o trau­mats, tal com diuen també ara– que no hi ha manera d’encer­tar ni a cor­dar-nos el pri­mer botó. Sí. És sabut que avui hi ha un xic més de dos mili­ons de cata­lans que a l’hora de cor­dar-nos fallem. Ja ho va dir Goethe, el savi aquell, tan visi­o­nari com l’Ale­xan­dre Deu­lo­feu, com l’astut Rajoy o com el jutge Lla­rena. En fi, gent. Que, si en Joan Tardà m’ho per­met, la dis­puta de fons és força més en l’abric que ens aca­ba­rem posant que no pas en si ens el podrem cor­dar, perquè, com que som en el segle que som, ja se sap que això de votar sí que ho con­ti­nu­a­rem fent. Lle­vat, és clar, que hi hagi un dia que Europa es des­perti i digui que no val la pena.