Prémer

Els que tenim si més no el dit gros d’un peu a la tomba podem recor­dar per­fec­ta­ment com, a finals dels setanta, al Cir­cuit Català de RTVE les notícies locals es podien lle­gir en català, però les inter­na­ci­o­nals s’havien de lle­gir en espa­nyol; o bé, que es va inten­tar pro­hi­bir als polítics cata­lans que viat­ges­sin a l’estran­ger en la seva capa­ci­tat ofi­cial; o bé que es va inten­tar d’il·lega­lit­zar l’ús dels mots nació i naci­o­nal en referència a Cata­lu­nya. Etcètera. O sigui, fins i tot fa 40 anys era obvi que Cata­lu­nya era vist de Madrid estant com una mena de cos estrany la presència del qual s’havia de tole­rar però mai, en cap cas, cele­brar. Se’m va ocórrer que si Madrid –i també els Rive­ras de l’època, que n’hi havia– pogués prémer un botó que en un tres i no res con­ver­ti­ria Cata­lu­nya-el-cos-estrany en Cata­lu­nya-una-regió-espa­nyola-com-qual­se­vol-altra, els fal­ta­ria temps per fer-ho. L’octu­bre pas­sat, van des­co­brir que el botó por­tava número –no cal que digui quin– i que l’havien tin­gut davant dels nas­sos des del 1978. I que els per­me­tia fer tot de coses abans ini­ma­gi­na­bles, com ara enviar polítics inno­cents a la presó i pas­sar-se els resul­tats elec­to­rals cata­lans pel folre. I ara els costa treure’n el dit perquè –sos­pito– es cre­uen que han des­co­bert la pana­cea defi­ni­tiva per al mal ano­me­nat Cata­lu­nya; això sí, sense ado­nar-se, de tan eufòrics que estan, que a la vegada han acti­vat una alarma que s’està fent sen­tir arreu d’Europa. Fins i tot a Brus­sel·les.