Escarrassar-se o ignorar

En la meva adquisició dels millors arguments per recobrar el temps perdut i no pas a la manera de Proust –tot mesurant la magdalena amb el cafè amb llet–, em trobo amb fets i amb gent si més no curiosa, en la seva bondat per explicar-me la brutal necessitat que tenim de replantejar-nos més d'una de les formes que fem servir per conviure.

Recordem un cas recent, almenys en aquells aspectes que em van cridar l'atenció: un bon dia les bústies de la població costanera de Cunit anaven plenes d'elogis cap a l'alcaldessa (desconec qui va pagar la publicació). Ella, destacada membre del PSC i senadora per Tarragona, es debatia en un conflicte amb la mediadora de la cultura musulmana i empleada municipal, Fatima Ghailan. També hi havia la presència de l'associació islamista de la localitat. La fiscalia demanava entre cinc i dos anys de presó per a quatre membres d'aquesta associació islamista, entre ells el president i l'imam de la localitat. Els càrrecs eren amenaces, coacció i calumnies. L'encert, segons el partit polític de l'alcaldessa, va ser que l'empleada municipal retirés la denuncia i evités la detenció de l'imam. Els fulls a les bústies van treure importància a aquests fets per considerar-los «un conflicte privat» i es va negar que hi hagués qualsevol problema a la comunitat musulmana de Cunit. Els diaris en van anar plens i una emotiva entrevista a Fatima Ghailan, en el programa Els matins de TV3 va acabar de donar la dimensió i el greuge del què estava passant.

La frase que vull retenir és sobre l'alcaldessa i diu que és una persona «humana i sensible a les injustícies» i que va tractar «de evitar la judicialización de la convivencia». Després hi ha hagut actes amb aplaudiments per a l'alcaldessa, de totes les parts de l'aparell socialista, i desconec quins han estat els suports per a l'empleada municipal. Crec que estem a les beceroles per entendre uns dels drames amb més complexitat a què s'enfronta la Catalunya amable: el desconeixement del que fa i creu la immigració.

La meva magdalena es diu una nova moralitat en la política, i no em refereixo a la moral dels dirigents polítics que tenen aparell, fulls d'informació i cops a l'esquena a dojo. Sinó a la reflexió sobre el valor moral i els arguments religiosos que han de prendre part en un debat com en el de la Fatima Ghailan i que estan absents en un acte de mantenir postures molt poc assenyades per a la convivència.

A Cunit es va decidir que no era segur per al govern municipal ser neutral i evità posar-se al costat de l'empleada. No és possible, per a un govern, ser neutral en qüestions de moralitat i, en un cas com el que ens ocupa, negar-se: empobreix el debat sobre els drets i deures que hi hauria d'haver en la comunitat islàmica i catalana, de manera constant i assenyada. Les discussions sobre la justícia i els drets d'una comunitat, sigui la que sigui, són inevitables i repercuteixen en el significat moral de la societat que els practica i en la bondat o maldat del qui els imposa.

No voldria donar a entendre que revitalitzar el discurs públic en la vida democràtica vol dir enfrontar-se al que una gran part de la societat creu, en detriment de la més petita. De cap de les maneres; hi ha un bé comú per sobre de les creences i el manteniment secular de les tradicions. Un bé comú gairebé tan senzill que fa feredat aplicar-lo, per això mateix, per la seva senzillesa. Perquè a l'hora de fer política, la base principal és el respecte, però amb un canvi substancial de matís. La línia seguida fins ara de respectar les conviccions morals i religioses d'aquells que conviuen amb nosaltres amb ignorància o silenci, ha de tenir un altre component.

Respectar, fins ara, ha significat: ignorar, deixar-los estar i seguir processant la vida pública com si no existissin, quan són gairebé més del 20% de població activa; vull dir que els trobes al supermercat, als cines, a l'escola dels teus fills o a les cues de la Seguretat Social. Evitar-los provoca, encara que ningú no vulgui afirmar-ho, un ressentiment que dóna alè de vida als fonamentalismes, siguin d'una banda o l'altra. En comptes d'evitar conèixer la moral i les conviccions religioses d'aquells que ens acompanyen en la vida diària, els ignorem perquè és més escaient, ens diuen. En canvi hauríem d'atendre'ls de manera més directa, posant en dubte, demanat aclariments i, a vegades, escoltant i aprenent d'aquestes cultures que semblen allunyades de la nostra. Les polítiques de travar coneixement és una idea molt més reeixida que les polítiques d'evitar. Si com a societat busquem el debat sobre la veritable justícia social que condueix al bé comú, del cert aquells que tinguin aquesta moral de conducta seran més efectius a l'hora de posar les bases per a una societat més justa.