L’efecte bumerang

El desaparegut Pedro Sánchez va anunciar dijous que presentaria una moció de censura contra Rajoy i, ai las, una setmana després aquesta ja es debatrà al Congrés dels Diputats. Serà aquest dijous. Quina llàstima, Pedro, que l’espectacle hagi durat tan poc. No haurem tingut temps d’acabar-nos el bol de crispetes i ja s’estarà votant. Una llàstima. Una llàstima, deia, perquè en només cinc dies hem vist coses molt interessants i se’ns farà curt. Fixin-s’hi: a només dos dies perquè es debati, el mateix PSOE que ha presentat la moció de censura no només té el suport únicament dels seus 84 diputats (en farien falta 176 per guanyar-la) sinó que es permet el luxe de dir que no pensen negociar res amb ningú. La presenten i no pensen negociar amb ningú? Aquesta és bona, Pedro. Però vaja, si ho fessin també ho tindrien complicat. ERC encara no s’ha pronunciat del tot (tot i les ganes que tenen de votar-hi a favor); el PDeCAT de Pascal (que no és el mateix que el JxCat de Puigdemont) hi vol donar suport encara que Sánchez hagi tractat el president Torra de racista i no sé quantes coses més; i el PNB de la puta i la Ramoneta espera amb candeletes una oferta que millori la de Rajoy amb els pressupostos. Els de Ciutadans, que tant diuen que volen Rajoy fora, ja se n’han desmarcat, i Iglesias, acostumat com està ara a consultar les bases cada cop que es compra un xalet, vol preguntar-ho primer a la militància. Jo, francament, no sé qui és pitjor, si Rajoy, si Sánchez o si Rivera (tanto monta, monta tanto...). Només sé, cinc dies després que hagin presentat la moció, que ha valgut la pena. Perquè hem vist, i sentit, declaracions sensacionals. I sempre, és clar, amb la paraula “catalans” pel mig, utilitzada com a sinònim de diables, dimonis o Satanàs. Sánchez ha reaparegut i té el seu minut de glòria. Fantàstic. Però ara caldrà veure el recorregut de tot plegat, i si li passarà com a Iglesias, que va tenir també la seva moció de censura a Rajoy i la va perdre. Sánchez vol ser president (presidente!, presidente!), però corre el risc no només de fer el ridícul i demostrar que no sap teixir aliances, sinó de fer encara més gran Rajoy, que sense fer res ni merèixer-ho haurà superat no només una moció de censura sinó dues. I es creurà que és mèrit seu.