El diàleg i la sordesa

Els inci­dents pro­vo­cats per ciu­ta­dans (alguns d’ells Ciu­ta­dans amb majúscu­les, segons s’ha sabut després) que per la força van voler reti­rar les creus i els tei­xits grocs que uns altres ciu­ta­dans havien col·locat a les plat­ges com a expressió de pro­testa pels pre­sos i exi­li­ats polítics cata­lans, ha tin­gut una res­posta per part dels líders del pro­gres­sisme ofi­cial i imma­cu­lat que, reco­ne­guem-ho, ens hau­ria de sor­pren­dre però ja fa temps que ha dei­xat de fer-ho. L’alcal­dessa Ada Colau va apro­fi­tar de seguida els inci­dents per tui­te­jar que el que cal és diàleg, i no con­fron­tació. També des del PSC es va invo­car el diàleg damunt de tanta con­fron­tació i divisió social. El pre­si­dent del par­tit i alcalde de Lleida, Àngel Ros, donava ordres a la Guàrdia Urbana de reti­rar llaços grocs per tal de pre­ser­var la neu­tra­li­tat de l’espai públic. La cen­sura dels símbols per garan­tir la con­vivència. La pau dels cemen­ti­ris.

Natu­ral­ment que cal diàleg. Però per dia­lo­gar cal que les parts s’expres­sin. I una part de la soci­e­tat cata­lana, una part prou impor­tant per for­mar i man­te­nir majo­ries al Par­la­ment fins i tot en les con­di­ci­ons elec­to­rals més injus­tes i sal­vat­ges, i prou sòlida per orga­nit­zar referèndums pacífics i defen­sar-los dels cops de porra en un acte de deso­bediència civil mas­siva sense gai­res pre­ce­dents al món, el que està expres­sant ara mateix és que hi ha pre­sos polítics, i que l’Estat espa­nyol ha enfi­lat una deriva repres­sora i auto­ritària que l’aca­ba­rem patint tots, no només els repu­bli­cans. Si Ada Colau vol diàleg, per què no comença per defen­sar amb con­tundència el dret dels ciu­ta­dans a expres­sar-se sense ser incre­pats, en lloc d’invo­car el man­tra del diàleg, bus­cant una equi­distància entre els que s’expres­sen i els que no volen que els altres s’expres­sin? Si Àngel Ros vol neu­tra­li­tat a la via pública perquè ningú no se senti ofès, per què manté noms vin­cu­lats al fran­quisme a les pla­ques dels car­rers, després que tanta gent i tan­tes enti­tats l’hagin adver­tit del males­tar que els genera?

És clar que cal diàleg. De fet, des del 2012 la majo­ria de la soci­e­tat vol dia­lo­gar amb l’Estat sobre el seu dret a deci­dir. Però alguns no escol­ta­ven seri­o­sa­ment, sinó que pen­sa­ven que allò era un bluf i que, després del soroll, ells en reco­lli­rien els rèdits polítics. I no hi ha pit­jor sord que qui no vol sen­tir.