Riure de més sonoritats

El Gat Perich ha pre­miat un col·lec­tiu, la revista El Jue­ves i dues auto­res: la humo­rista gràfica Fla­vita Banana i l’actriu Judit Martín. Podria pen­sar-se en un gest de cor­recció política en un moment que hi ha una espe­cial sen­si­bi­li­tat perquè les dones tin­guin un espai pari­tari en tots els àmbits. Però això no ens ha de fer pen­sar que cada cop que es tria per a un càrrec o es guar­dona una dona és un acte de for­ma­li­tat política, sinó de talent. La tria del premi Gat Perich, si més no, res­pon a una rea­li­tat en què l’humor fet per dones es mani­festa molt més en l’àmbit pro­fes­si­o­nal –en l’àmbit par­ti­cu­lar s’ha mos­trat de sem­pre–. En el cas de l’humor gràfic és espe­ci­al­ment evi­dent el fet que hi ha una allau de joves auto­res que han sor­git els dar­rers anys, mol­tes d’elles gràcies a la lli­ber­tat que han pro­por­ci­o­nat les xar­xes. De publi­car a inter­net han pas­sat al món del lli­bre o de la premsa diària. Aquest és el cas de Fla­vita Banana, que penja molts dels acu­dits al seu compte d’Ins­ta­gram. Fan referència al dia a dia, però des d’una mirada que mos­tra l’absur­di­tat de molts dels nos­tres actes. La mateixa presència pro­ta­go­nista han acon­se­guit les dones en el món de l’humor mediàtic. Judit Martín des de RAC1 o TV3 inter­preta per­so­nat­ges, com la radiofònica Vane, una mena de choni que amb les qua­tre idees que té clares pot for­mu­lar més dis­cur­sos cohe­rents que molts sabe­ruts. Ser filla de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat dona a Martín –Vane– un cert pedigrí a l’hora de fer front a les crítiques dels que no ente­nen el salu­da­ble ofici de l’humor. Humor que Martín també ha transmès amb el Palla­pu­pes, els pallas­sos que donen ale­gria als nens ingres­sats en hos­pi­tals. Si ara les dones tenen un paper relle­vant en l’humor cal no obli­dar que n’hi va haver que van obrir camí. Fla­vita Banana podria con­nec­tar amb el tre­ball de la cap­da­van­tera Núria Pom­peia i Judit Martín, amb el de Mary Sant­pere i d’una altra Vane, o més aviat Vanessa, Lloll Bel­tran.