La factura

Mari­ano Rajoy no va assis­tir a la sessió de tarda de la moció d’inves­ti­dura. El PP, que ja s’ho veia a venir, va con­fir­mar després de dinar el pit­jor dels seus temors: el PNB, que feia tot just una set­mana li allar­gava la mà per apro­var el pres­su­post fent-li pen­sar que tenia prou aire per aca­bar la legis­la­tura, aquest cop no el sal­va­ria. Els naci­o­na­lis­tes bas­cos anun­ci­a­ven el suport a la moció de cen­sura impul­sada pel soci­a­lista Pedro Sánchez. L’aritmètica dels popu­lars s’esquer­dava. Els números no qua­dra­ven. “En democràcia un diri­gent polític se’n va quan ho diuen els elec­tors o quan ho diu la cam­bra”, havia sen­ten­ciat el pre­si­dent espa­nyol. Si tot segueix el fil del pre­vist, el Congrés dels Dipu­tats li dirà avui adeu. I fina­lit­zarà així l’etapa Rajoy.

La sentència de la pri­mera etapa de la trama Gürtel ha fet caure el que és des del 2011 cap de l’exe­cu­tiu esta­tal. No n’hi ha per a menys. Rajoy hau­ria d’haver ple­gat imme­di­a­ta­ment després que es fes pública. Quan l’Audi­en­cia Naci­o­nal va cons­ta­tar l’existència d’una caixa B en el par­tit com a mínim des del 1989. Quan va cer­ti­fi­car que els popu­lars par­ti­ci­pa­ven d’un entra­mat de “cor­rupció ins­ti­tu­ci­o­nal”. Quan va posar en dubte, per poc “creïble”, el tes­ti­moni davant del jutge dels diri­gents del PP –entre ells el de Rajoy– al·legant que des­co­nei­xien el finançament irre­gu­lar. Era el moment del pas enrere. Però en una Espa­nya on la dimissió és una pràctica poc habi­tual, el pre­si­dent espa­nyol es va atrin­xe­rar a La Mon­cloa. L’immo­bi­lisme, estratègia que tants rèdits li ha pro­por­ci­o­nat, aquest cop sem­bla que no ha fun­ci­o­nat.

Rajoy no plega, en tot cas, el faran ple­gar. El seu relleu here­tarà la des­as­trosa gestió del PP amb Cata­lu­nya, que a hores d’ara manté polítics i líders soci­als a la presó i d’altres a l’exili. Hi ha dub­tes que un govern espa­nyol amb Pedro Sánchez, col·labo­ra­dor en l’apli­cació del 155, sigui millor. El que sem­bla evi­dent és que una sentència tan greu com la del cas Gürtel havia de com­por­tar con­seqüències. Ni que sigui per higi­ene democràtica. La cor­rupció ha de pas­sar fac­tura.