Premiats

L’última pen­sada de l’exmi­nis­tre Das­tis, un premi per al cor­res­pon­sal estran­ger que parli millor d’Espa­nya, deurà que­dar desert. Deurà decaure amb el nou govern espa­nyol. Tot i l’ombra lam­pe­du­si­ana que s’augura sobre la gestió de Pedro Sánchez. Tres pre­mis de 12.000 euros, ja és una cosa d’aque­lles que comença a fer goig. No està mala­ment per a aquell que va voler donar lliçons de fake news a la BBC quan li ense­nya­ven imat­ges de la violència poli­cial de l’1 d’octu­bre enre­gis­tra­des per ells matei­xos. El premi Pala­cio de Viana, que és el nom del palau on hi ha el minis­teri d’Afers Exte­ri­ors, que­darà sense estre­nar. Pot­ser el més apro­piat seria fer un con­curs de dibuix a l’estil d’on és Wally, ima­gi­nant els llocs més inver­sem­blants on s’ha ama­gat M. Rajoy les hores de debat de la moció de cen­sura que l’ha des­ban­cat. Per­dut, des­a­pa­re­gut, tan­cat vuit hores en un dels salons d’un res­tau­rant a tocar de la Puerta de Alcalá. M. Rajoy veient com passa el temps, que diu la lle­tra de la cançó d’Ana Belén que va esde­ve­nir tot un himne.

Una altra Sánchez, Marta, sí que s’ha vist amb cor de ves­tir l’himne espa­nyol, de donar-li cos per ser can­tat. Tot un premi. Però al Congrés, men­tre can­ta­ven les absol­tes al govern del PP, Rajoy no hi era. Ha aca­bat caient abans ell que el 155. I al seu lloc, al seu escó hi va haver, durant una pila d’hores, la bossa de Soraya Sáenz de San­ta­maría. Ja poden pre­miar aquell que en faci la metàfora més engi­nyosa. Ara que la política ha entrat en aquesta espi­ral d’incer­tesa, d’impre­vi­si­ble, lle­gim senyals arreu, com es feia amb els ora­cles. El poder simbòlic d’un llaç groc en un escó. Fins i tot arra­bas­sat per aquells a qui negui­teja. Té una lec­tura. Fins sem­blava tenir una intenció tuto­rial. Per con­tra, aque­lla bossa en un escó pre­si­den­cial buit no amoïnava els al·lèrgics al groc. Ningú no el va engra­par. I una bossa en un escó durant una moció de cen­sura que arren­cava després de la sentència del cas Gürtel també pot tenir una càrrega simbòlica que els cor­res­pon­sals estran­gers segur que saben detec­tar i expli­car nord enllà.