Adeu, Mariano

Estimat Mariano,

Mai hauria desitjat escriure aquesta carta de comiat d’un projecte que Josep Santacreu i jo vam iniciar el 1970 i al qual Fraga Iribarne es va sumar en un sopar a Jockey de Madrid el 9 de gener d’aquell any. Albert Ballarín Marcial, notari de Madrid, va ser el responsable de la cita. Amb els diners d’empresaris catalans es va poder aixecar el partit, pas a pas, fins que el 1974, ja en l’ambaixada de Londres, Fraga em va presentar Antonio Cortina i ens va atorgar la responsabilitat d’aixecar una estructura política que donaria lloc el 1974 a Reforma Democràtica (i en paral·lel, Reforma Democràtica de Catalunya, amb una crida en català). Diners d’empresaris catalans, generosament prodigats i sense contrapartides, un esforç ímprobe de sis anys per armar una organització i una militància des de zero, una ingratitud notable, ja que després s’hi van afegir no pocs oportunistes que escapaven del franquisme, i van voler tenyir d’una altra cosa el que havíem aixecat a partir de dues idees axials: Reconciliació nacional i Reforma política (no entraré en detalls, ja que això ho relego per a un proper llibre).

El 31 de maig vas cometre un error històric i irreparable: la teva supèrbia et va fer optar per la tossuda pertinàcia de seguir, en lloc de la generosa retirada política. Vist que alguns dels teus socis t’havien traït i d’altres, la lleialtat dels quals havies elogiat dies abans, et van enganyar, el mateix hauria estat dimitir per evitar l’escenari de la jornada de censura de l’1 de juny, en la qual vas caure del pedestal i amb tu vas arrossegar el partit. Mai he oblidat des de jove la màxima d’Homer “Els déus enceguen amb la supèrbia els que volen perdre” (La Ilíada). Per què, en lloc de la ceguesa i la fugida al restaurant, no vas recórrer a la generositat envers el partit? És que la teva màxima era la gaullista de “Jo o el diluvi”? Com pots haver ignorat l’esforç de tants anys i tanta gent per aixecar el primer partit d’Espanya en menys de 40 anys i haver-lo abocat a la pira de les teves cendres, com vídua hindú a la vora del Ganges? Potser perquè no t’havia costat esforç i sacrificis professionals? Potser perquè no vas saber d’aventures semiclandestines, ni de durícies a les mans, ni de nits d’insomni per aixecar aquest cavall de carreres que tu has cavalcat els últims 14 anys, sense cost personal ni respecte per les hores i els dies que altres –sense premi ni reconeixement– hi dedicàrem a costa dels nostres interessos personals. Fraga, amb algun que altre error, va ser agraït. Tu no ho has estat, demolint un a un els teus millors amics i companys.

L’1 de juny, amb la teva derrota parlamentària, t’has emportat amb els enderrocs bona part de tants somnis i tants treballs que ni coneixes ni t’ha importat conèixer. I això mai és ciment per a un lideratge, ni pedra mil·liar per a la seqüència d’un gran projecte (aquest centredreta que Fraga va somiar). En els últims cinc anys has tirat per terra lustres de molta suor política, i en dos dies de moció de censura has cremat bastantes esperances de molts, els vots van ja cap a un altre destí que van poder ser companys en lloc de competència. Aquell “aprovechategui” podria ser algun dia l’epitafi del que tant va costar construir. Penosa opció, la teva; “Tristíssima noctis imago”, com en les Elegies d’Ovidi. Tràgic error no obrir l’esperança a altres que poguessin intentar l’última oportunitat amb la teva renúncia voluntària per donar opció a una altra política de govern que defugiren els teus no pocs errors, en particular amb Catalunya (per mesquí) i Euskadi (per excés de generositat a cop de talonari). No, no era aquest el camí, Mariano; el camí és el diàleg, la justícia distributiva i la clemència –com proposa Sèneca–, en lloc de recórrer a una justícia com a àrbitre de la política (o de la covardia), que fet i fet t’ha danyat definitivament amb la sentència de la Gürtel.

T’escric amb dolor per l’immens dany que s’ha infligit al PP per aquells egoistes sense escrúpols que van buscar exclusivament el seu lucre personal a costa de la moralitat del partit. Aquest és sovint el fruit de la mediocritat que a partir del 2000 es va implantar en el partit amb la sistemàtica depuració dels millors, dels fundadors, dels qui tenien clara consciència respecte a les dues idees matrius de la fundació: Reconciliació nacional i Reformisme. Ni l’una ni l’altra han quedat fora de perill en aquests moments. Del final de la moció de censura es trasllueix de nou el lamentable clixé de les dues Espanyes. I sense diàleg és impossible el reformisme, com ha quedat palès en els teus cinc anys de pur tancredisme a La Moncloa. Gràcies a això, aquí tens davant teu l’incendi de Catalunya que t’ha portat a la desfeta. Es podia haver fet d’una altra manera, i ni tan sols es va intentar, entre altres raons perquè no està en la fe dels castellans vells la creença que amb el diàleg es posa remei avui millor a allò que antany van resoldre (¿?) amb la força i el domini. A la perifèria de la Corona d’Aragó, amic Mariano, els tractes eren una mica diferents.

D’aquest mal venim des del 1989, quan Aznar va prendre les regnes del partit. Tot començaria amb l’escàndol Palop-Naseiro a València, que li va costar la dimissió al seu cap de gabinet el Sr. Moreno. D’aquell segell del clan de Valladolid procedeixen no escasses conseqüències en els usos i costums del PP que Aznar va voler refundar a partir del Congrés de Sevilla el 1990. Però es va oblidar de la moral individual dels homes i una política a la mesura de les Espanyes sostenible. Es va canviar de noms, però no hi va haver correctiu per a certs usos i costums. Aquesta cultura de l’aprofitament conjuntural del pas per la política ha truncat l’esperança d’un projecte que a molts (bastants ja van morir) els va costar anys, diners i renúncies. Però no cal plorar, com Cassandra, pel que s’ha perdut, sinó aprendre la lliçó que els lideratges s’exerceixen des de la dignitat moral i els principis, i no és tolerable ni el brot, si més no, de la corrupció que s’ha consentit. Pèssim exemple dels pocavergonyes que es van aprofitar del partit i les seves prebendes!

Des de la digna memòria dels que han mort, i el mal gust de boca dels últims 18 anys, crec arribada l’hora de les profundes reformes internes que permetin resoldre les idees matrius dels fundadors que vam creure en la reconciliació dels espanyols i que ara ens han abocat una altra vegada a l’estigma de la divisió i de les dues Espanyes. Algú ha comès un error i aquest error ha de ser urgentment remeiat, si no es vol reincidir en les desgràcies dels nostres avantpassats. Tu no estaves en aquella taula de la fundació al carrer Artistes, de Madrid, ni tampoc Aznar, però qui això escriu va advertir, en una de les últimes reunions el 1975, que s’havia de tenir cura de Catalunya, perquè, en cas contrari, Catalunya tiraria per terra el sistema que estàvem dissenyant. Certament es va cuidar, més o menys, a Catalunya, fins al Pacte del Majestic (1996), que va propiciar el millor govern de la Democràcia. Per què Aznar el va enterrar? És un arcà de la seva història personal. Ara bé, aquell error va mudar la perspectiva que sobre Catalunya es tenia en la política general d’Espanya, i amb l’Estatut del 2006 es van liquidar molt més que els articles suspesos pel Tribunal Constitucional. La posterior recollida de signatures que Arenas i alguns propiciàreu van esfondrar els ponts que quedaven entre l’Espanya del PP i Catalunya. Era Catalunya, que mai vau entendre i que ara t’ha enfonsat, amic Mariano. La humilitat és el carreu de la grandesa; la supèrbia, la tomba del lideratge. Els pobles que componen Espanya tenen la seva identitat i la seva dignitat, i això és tan sagrat com la mateixitat d’un. El teu tancredisme t’ha portat a l’error. L’exclusió dels millors, potser a l’ocàs del partit. Recorda Adolfo Suárez i la seva UCD... i no oblidis mai aquest horitzó. Així, als que vam creure en aquest gran projecte del PP ens deus una explicació, i a tu mateix una reflexió sobre els mals del tancredisme, de la inoperància i l’amateurisme de molts dels que t’has envoltat en aquests últims temps de sordesa i ceguesa. Quin immens error buscar els vots dels espanyols a costa de les fuetades a Catalunya! En aquest trist adeu em quedo i, com Ciceró, et demano que “no abusis més de la nostra paciència”. De la paciència al límit de molts ciutadans d’Espanya. No vas percebre això que t’ha costat el vot de censura... Des de la cordial sinceritat.