El Lloret de la pagesia

Com la majoria de pobles de la costa, Lloret té els seus orígens a l’interior, quan formava una sola entitat territorial amb Maçanet de la Selva. Un problema econòmic entre senyors jurisdiccionals va fer que, per pagar un deute, un d’ells hagués d’empenyorar unes terres i, en compensació, n’hagués de cedir unes altres. Fou així com Lloret es va segregar de Maçanet l’any 1001. A partir d’aquí va començar la seva vida independent. El 1079 va alçar la seva pròpia parròquia de Sant Romà, que va durar fins al 1522, quan es va consagrar la nova església arran de mar, que és l’actual parròquia. L’esglesiola romànica de l’interior quedà, llavors, fent la funció d’una ermita, i fou coneguda com la Mare de Déu Antiga i, a la llarga, la Mare de Déu de les Alegries. Tant en la seva època de parròquia com en els temps recents d’ermita rural ha estat sempre el centre espiritual de les diverses masies que van existir o que encara existeixen –poques, evidentment– al seu voltant. El canvi operat en el municipi, que de població marinera i, en part, agricultora, ha passat a ser eminentment turística, ha comportat el progressiu abandó de les cases rurals tot i que, en canvi, els boscos han resultat clapejats per innombrables urbanitzacions. El cert és que les eines d’ús quotidià d’aquelles unitats familiars que vivien de la terra i del bosc s’han anat perdent i molts dels nostres joves difícilment són capaços d’identificar-ne l’ús, si en troben alguna. Sortosament ha sorgit, però, un grup de conservadors i restauradors d’estris d’aquesta mena agrupats entorn de Rafel Roig i de Llobet, la tasca dels quals és molt positiva i ha cristal·litzat, en aquests moments, en una exposició d’objectes domèstics de les cases d’abans instal·lada a la capella dels Sants Metges. S’agrupen per seccions o àmbits, des del record de la cuina antiga fins als estris de la higiene que s’utilitzaven, els elements de treball, d’il·luminació, etc. Aquest grup té restaurades milers de peces que reclamen un lloc permanent on pugui valorar-se què fou aquest Lloret rural. Reivindiquen la restauració de la masia de Can Buch per part de l’Ajuntament i creiem, realment, que seria un lloc idoni per a petit museu de la pagesia, atesa la història de l’edifici i que és dels pocs que queden i, a més, ja és municipal. Ja vam dir, en una altra ocasió, que sembla que els tècnics hi són refractaris per la forta inversió que representa. Però l’Ajuntament s’ho hauria de plantejar de forma seriosa perquè no n’hi ha cap altre que tingui una certa gràcia i no val edificar una nau impersonal per apilar els instruments recollits. Salvem Can Buch.