La por reencarnada

El juliol de l’any pas­sat publi­cava, en aquests papers, un arti­cle sobre el dar­rer poe­mari, Dèmens, de Màrius Sam­pere. La mort del poeta m’imposa aquest bis. Havia nas­cut fa noranta anys al barri bar­ce­loní del Gui­nardó, no gaire lluny del de Vall­carca, d’on érem els de casa. Amb el temps, ell va aca­bar a Santa Coloma de Gra­me­net. I jo, a Cor­nellà. M’ho feia notar: “Jo, del Besòs; tu, del Llo­bre­gat.” Al lli­bre Off Bar­ce­lona, vaig publi­car un poema seu. Com que era un cor­rec­tor finíssim, i un melòman nota­ble, em va enviar una nota: hi havia un error pun­tual en la meva versió del seu poema. Tenia raó. Fèiem broma: “Això ens passa perquè ens tenen segres­tats dos rius mase­gats per la vora­ci­tat bar­ce­lo­nina.”

Si el 1970 havia tin­gut lloc El Price dels poe­tes –la crònica fílmica de Pere Por­ta­be­lla no la hi podrem agrair mai–, el 1995, i al Palau de la Música, com­me­moràvem el vint-i-cinquè ani­ver­sari d’aquell esde­ve­ni­ment. Per cert: se’ns aca­bava de morir l’Ovidi Mont­llor. I un dels motors de l’esde­ve­ni­ment va ser l’enyo­rat Quim Horta, amb el suport de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. En aquell cas, com que m’havien triat com a pre­sen­ta­dor (amb cros­ses) de l’acte, vaig voler que hi fos Sam­pere. (Més d’un peri­o­dista cul­tu­ral, ai las!, em pre­gun­tava: “I aquest, qui és?”) Doncs bé: al seu dar­rer poe­mari, el poeta denun­ci­ava que “la bèstia és la por reen­car­nada”. I ens con­vi­dava a viure: “Hi ha tan­tes coses per aca­bar que mai no és d’hora ni tard.” Ens cri­dava a favor de la revolta: “Per què, dòcils, seguir / el curs del temps? / Si el temps no exis­teix / sinó la volun­tat / d’inver­tir-lo? / Ger­mans, estúpids, / què feu tan obe­di­ents?”