De set en set
La por reencarnada
El juliol de l’any passat publicava, en aquests papers, un article sobre el darrer poemari, Dèmens, de Màrius Sampere. La mort del poeta m’imposa aquest bis. Havia nascut fa noranta anys al barri barceloní del Guinardó, no gaire lluny del de Vallcarca, d’on érem els de casa. Amb el temps, ell va acabar a Santa Coloma de Gramenet. I jo, a Cornellà. M’ho feia notar: “Jo, del Besòs; tu, del Llobregat.” Al llibre Off Barcelona, vaig publicar un poema seu. Com que era un corrector finíssim, i un melòman notable, em va enviar una nota: hi havia un error puntual en la meva versió del seu poema. Tenia raó. Fèiem broma: “Això ens passa perquè ens tenen segrestats dos rius masegats per la voracitat barcelonina.”
Si el 1970 havia tingut lloc El Price dels poetes –la crònica fílmica de Pere Portabella no la hi podrem agrair mai–, el 1995, i al Palau de la Música, commemoràvem el vint-i-cinquè aniversari d’aquell esdeveniment. Per cert: se’ns acabava de morir l’Ovidi Montllor. I un dels motors de l’esdeveniment va ser l’enyorat Quim Horta, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. En aquell cas, com que m’havien triat com a presentador (amb crosses) de l’acte, vaig voler que hi fos Sampere. (Més d’un periodista cultural, ai las!, em preguntava: “I aquest, qui és?”) Doncs bé: al seu darrer poemari, el poeta denunciava que “la bèstia és la por reencarnada”. I ens convidava a viure: “Hi ha tantes coses per acabar que mai no és d’hora ni tard.” Ens cridava a favor de la revolta: “Per què, dòcils, seguir / el curs del temps? / Si el temps no existeix / sinó la voluntat / d’invertir-lo? / Germans, estúpids, / què feu tan obedients?”