Pels ministres els coneixerem

El passat 23 de maig a la tarda al Congrés de Diputats s’aprovaven els pressupostos generals de l’Estat amb els vots del PNB, i el president Mariano Rajoy i el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, s’envalentien perquè pensaven assegurar tota la legislatura.

Poques hores després es fa pública la sentència del cas Gürtel, –sentència retinguda set dies per no entorpir precisament les aliances de les votacions dels PGE–, i tot el país va quedar sosmogut per la contundència dels fets provats i Pedro Sánchez va presentar la moció de censura. En principi ningú li veia possibilitats d’èxit, però Pedro Sánchez és un especialista de sortir-se’n de les situacions més difícils i jugant amb la nefasta imatge del PP va poder captar els vots nacionalistes. I com tothom sap, la moció va guanyar i Mariano Rajoy ja és passat i avui tenim de president Pedro Sánchez.

La qüestió és ara saber com serà el PSOE en aquesta nova singladura. Fins al moment, el Sánchez, secretari general, havia fet un pacte de sang amb la troica del 155 i competia en nivell d’agressivitat verbal amb el PP i amb Ciudadanos, però en el discurs que va fer en la moció de censura ja el va moderar molt. Els independentistes el varen votar, sense gaires conviccions, tot s’ha de dir, i com deia en Joan Tardà, “el vot era més un no a Rajoy que un sí a Sánchez”.

Ara és el moment d’anar descobrir quin president tindrem: un president hipotecat pels seus? Un president hipotecat pel cost del 155? Un president hipotecat per les manifestacions als carrers acompanyats per l’extrema dreta espanyolista? En funció dels noms i les carteres podríem intuir tot això, deixant sempre un marge a la possible sorpresa que ell ens pugui fer.

D’entrada els noms que s’han anat coneixent ens demostren un pes molt gran del vell PSOE i significaria que el PSOE no té quadres joves preparats, i si fos així, seria per preocupar-nos. Hi ha tres ministeris que, si realment són el que sembla, demostraria que està molt lligat pels barons i els ha de fer concessions.

La figura del jacobí José Borrell és tan clara que no calen gaires interpretacions, estem més a prop de la troica del 155 que no d’una nova forma de fer política. La ministra d’Energia, Teresa Ribera, va ser secretària d’Estat del govern Zapatero de Medi Ambient i Canvi Climàtic i va ser investigada per uns informes mediambientals que havia fet pel cas Castor. És a dir, la seva figura tranquil·litzarà les grans companyies. I de ministra d’Hisenda ha nomenat María Jesús Montero, que actualment es consellera d’Hisenda de la Junta d’Andalusia i, pel que sembla, ha estat una imposició de la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz.

És evident que s’haurà de donar uns dies a tots, i no en tenen gaires, per tal de desxifrar les seves intencions, però posats en l’evidència que aquest govern serà el que haurà de convocar les eleccions a no molt llarg termini, tenim poques possibilitats que es compleixin moltes de les nostres esperances, perquè qualsevol gest que faci amb Catalunya, seran vots que perdrà a Espanya, i a més, dins del propi govern, dues peces claus li seran un llast, en cas que volgués fer quelcom.

I em refereixo al ministre José Borrell, que tot sabem què pensa, i a la ministra d’Hisenda que controlarà una de les parts a resoldre, i també sabem què pensa la presidenta d’Andalusia.

I a Catalunya amb la presa de possessió del govern Torra, el 155 ha decaigut i iniciem un camí de reconstrucció de molts desperfectes provocats durant aquests set mesos de control del PP, però hem de trobar la manera de fer servir l’enginy perquè ben aviat s’hagin curat les ferides, tot i que tinc la sensació que, pels espanyols, el 155 no els ha marxat del tot mentalment.

José Luis Ábalos es feia seu seguir fent el control extraordinari de les finances catalanes “per veure com actua el govern”, i aquesta manca de confiança institucional demostra que en la nova política espanyola el control preventiu forma part de la seva concepció de la democràcia, cosa que fins ara era reservat només a dictadors i a autoritaris.