Espant

A l’hora de mirar les notícies a l’època ja distant del govern de la Sra. Thatcher, un bon amic tenia el costum de dir, cada cop que hi sortia qualsevol dels seus ministres espantosos –de tan arrogants i hipòcrites i mentiders que eren–: “Que content que estic que aquest no és el meu pare” (una frase que també es podia aplicar a la Sra Thatcher mateixa). Si hi ha algun avantatge innegable del canvi de Gobierno recent, és el fet de no haver de veure, dia sí i dia també, una colla de polítics tant o més espantosos que els col·legues de la Thatcher. Com ara la Sáenz de Santamaría quan va dir, a l’1-O, que la seva policia havia actuat d’una manera professional i proporcional mentre al nostre entorn aquesta mateixa policia estomacava milers de persones pacífiques; o el Dastis, que, davant d’uns periodistes estrangers estupefactes, negava que hi havia hagut policies antiavalots a Catalunya i que es vantava de no haver llegit els informes pertinents de Human Rights Watch; o la De Cospedal, que va afirmar –després que el seu partit radicalment legalista havia estat qualificat d’organització delinqüent pel TS– que “els jutges no són infal·libles”; o el Zoido, que es va negar a retirar una medalla del mèrit a un policia que havia torturat desenes de persones. Quin descans, poder dir bon vent a aquesta gent. I quina llàstima que el PSOE hagi decidit donar tot un ministeri d’Afers Exteriors a un home bacteriofòbic igual d’espantós. Que content que estic que no era el meu pare.