Espant

A l’hora de mirar les notícies a l’època ja dis­tant del govern de la Sra. Thatc­her, un bon amic tenia el cos­tum de dir, cada cop que hi sor­tia qual­se­vol dels seus minis­tres espan­to­sos –de tan arro­gants i hipòcri­tes i men­ti­ders que eren–: “Que con­tent que estic que aquest no és el meu pare” (una frase que també es podia apli­car a la Sra Thatc­her mateixa). Si hi ha algun avan­tatge inne­ga­ble del canvi de Gobi­erno recent, és el fet de no haver de veure, dia sí i dia també, una colla de polítics tant o més espan­to­sos que els col·legues de la Thatc­her. Com ara la Sáenz de San­ta­maría quan va dir, a l’1-O, que la seva poli­cia havia actuat d’una manera pro­fes­si­o­nal i pro­por­ci­o­nal men­tre al nos­tre entorn aquesta mateixa poli­cia esto­ma­cava milers de per­so­nes pacífiques; o el Das­tis, que, davant d’uns peri­o­dis­tes estran­gers estu­pe­fac­tes, negava que hi havia hagut poli­cies anti­a­va­lots a Cata­lu­nya i que es van­tava de no haver lle­git els infor­mes per­ti­nents de Human Rights Watch; o la De Cos­pe­dal, que va afir­mar –després que el seu par­tit radi­cal­ment lega­lista havia estat qua­li­fi­cat d’orga­nit­zació delinqüent pel TS– que “els jut­ges no són infal·libles”; o el Zoido, que es va negar a reti­rar una meda­lla del mèrit a un poli­cia que havia tor­tu­rat dese­nes de per­so­nes. Quin des­cans, poder dir bon vent a aquesta gent. I quina llàstima que el PSOE hagi deci­dit donar tot un minis­teri d’Afers Exte­ri­ors a un home bac­te­riofòbic igual d’espantós. Que con­tent que estic que no era el meu pare.