Amanida russa

Doncs sí, els russos mengen amanida russa. Ensaladilla, que diem en català. La tenen reglamentada d’una altra manera. A les patates hi afegeixen fumats, pollastre filat o verdures del temps: mongetes, pèsols, bolets de totes les menes... Els russos reverencien els bolets. La maionesa queda descartada. Consumeixen l’amanida en sec o ruixada amb un oli pàl·lid i insípid com l’aigua. A la ciutat burgesa de Iaroslav vaig entrar en una botiga que només venia olis i vinagres italians. No hi vaig veure cap client, tot i que el taulell era atès per dues dones. Potser més tard del matí el negoci s’anima i en surt una vinagreta. “De vegades l’amanim amb quètxup”, em diu la guia. Si les patates, base també del vodka, van ser introduïdes a Rússia després del descobriment d’Amèrica, el quètxup ho va ser amb el segon descobriment del mateix continent, quan el Mur que n’impedia la visió va caure. Hi ha més anuncis de Pepsi-Cola que de Coca-Cola. Els americans, que tot ho calculen, devien crear la Pepsi-Cola, menys simbòlicament capitalista, pensant en els russos quan deixessin de ser soviètics. També mengen bistec rus, que és el nom amb què a Catalunya sempre havíem conegut les hamburgueses. Carn picada. Tot ho piquen, tot ho esmicolen, i això que semblen equipats amb bones dents. Entre l’amanida russa i el plat fort, sempre un brou de pollastre, de remolatxa o de bolets amb una bola de mató agre... Potser perquè no en soc gaire partidari, considero que qui menja sopes ha de ser bona persona. Els russos, els russos de carrer, metro i pis d’una sola habitació, ho han de ser molt per haver suportat tantes calamitats històriques. Navegant per un canal de Sant Petersburg ens van ensenyar l’antic palau dels Strogonof. “Aquí, un cuiner que va haver d’allargar el plat de carn davant uns convidats imprevistos es va inventar l’elaboració que du el nom del seu amo.”

La Rússia turística és molt partidària d’introduir els visitants a les esglésies. Si de fora totes s’assemblen, de dins són idèntiques: sempre les mateixes icones d’origen medieval. Van entrar als segles XVIII i XIX, i els decoradors encara insistien en la imatgeria de quan no havien arribat les patates. A Rússia, Sert hauria pintat la catedral de Vic com el mestre de Taüll. En quedo embafat, em sento iconoclasta. Un Malevitx, un Kandinski, si us plau. Si de conèixer un país es tracta, per què els turistes, a Rússia i arreu, no són convidats a visitar escoles, ajuntaments, centres de treball o les cases de la gent? En la navegació fluvial de Sant Petersburg a Moscou vam superar una vintena de rescloses. L’exhibició d’enginyeria hidràulica em va admirar més, perdonin, que sant Pere amb les claus de les portes del Regne o Moisès travessant el mar Roig.