‘Humanitats’ ve d’‘humà’

Sabem que l’eco­no­mia i la soci­e­tat estan a punt de can­viar de forma radi­cal. La digi­ta­lit­zació, els robots, el big data i tot el que com­por­tarà l’eman­ci­pació de les màqui­nes a l’hora de pren­dre deci­si­ons té ben esve­rats els experts, que no paren d’aler­tar-nos que caldrà una adap­tació ràpida, pos­si­ble­ment amb trau­mes. La for­mació, avi­sen, s’ha d’ori­en­tar cap a les dis­ci­pli­nes científiques i tec­nològiques, i cal replan­te­jar ara l’edu­cació des de l’escola bres­sol, per pre­pa­rar els joves per als nous models soci­als. Totes aques­tes admo­ni­ci­ons són per­ti­nents perquè no ens agafi el toro del 4.0 amb el més calent a l’aigüera, i, de fet, sem­bla que Cata­lu­nya no està pas mal col·locada, no sols per ento­mar les muta­ci­ons sinó fins i tot per lide­rar-les. Dit això, en alguns àmbits es comença a tenir la sen­sació que amb tanta bugada reno­va­dora estem per­dent algun llençol. Fa pocs dies, durant la pre­sen­tació del cin­quan­te­nari de la Uni­ver­si­tat Autònoma, la seva rec­tora, Mar­ga­rida Arboix, ho cons­ta­tava, i ahir mateix, la direc­tora del CESB, la sociòloga Marina Subi­rats, se sumava a la reflexió: on que­den les huma­ni­tats en aquesta pro­jecció de futur? Figu­res com el psicòleg Edward O. Wil­son ho van apun­tar fa temps. No obli­dem que la història, la filo­so­fia, la lite­ra­tura, l’art... for­men part de la diver­si­tat cul­tu­ral del pla­neta. Que hi ha vida més enllà del que és tan­gi­ble, útil i eco­no­mi­cista. Sis­plau, no dei­xem que el lle­gir (bits, per exem­ple) ens faci per­dre l’escriure (per exem­ple, poe­sia).