Foragiten M. Rajoy

Quan sem­blava que M. Rajoy i el seu cor­rupte par­tit tenien con­tro­lada la cúpula del poder judi­cial i sal­vada l’actual legis­la­tura, en haver apro­vat els pres­su­pos­tos, amb el suport –in extre­mis-– del PNB, ves per on que un ajor­na­ment de la valo­ració que un dels magis­trats del Suprem havia de dic­tar del cas Gürtel, con­clou amb la sentència fatídica per als interes­sos del pre­po­tent M. Rajoy i del PP, sentència ines­pe­rada, car durant la dar­rera dècada tenien la judi­ca­tura sota con­trol estricte... Tant és així, que a la Cos­pe­dal se li ente­nia tot quan, amb superba arrogància, afir­mava que la sentència d’un magis­trat “no era paraula de llei”... Aquest cop, però, mal­grat creure’s into­ca­bles, van rebre una dura i ines­pe­rada pata­cada que, de cop i volta, els ha fora­gi­tat del poder.

En la seva cai­guda, M. Rajoy va seguir exhi­bint el cinisme, l’orgull i la pre­potència del polític inca­pa­ci­tat que la història i les heme­ro­te­ques recor­da­ran pel seu immo­bi­lisme des­truc­tor. En cap moment ni una paraula d’autocrítica, tot el con­trari. En el seu curt dis­curs de comiat, desitja a Sánchez que, quan deixi la Mon­cloa, pugui afir­mar, com ell: “Deixo una Espa­nya millor de com la vaig tro­bar”... S’ha de ser molt cínic per fer una afir­mació així, quan s’és el res­pon­sa­ble del con­trari del que diu: Ha dei­xat una Espa­nya on les clas­ses popu­lars s’han empo­brit; on ha ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat una autocràcia sense democràcia ni lli­ber­tats, amb una cul­tura i una sani­tat a pre­cari i amb una mal­ver­sació de fons públics que algun dia caldrà jut­jar-lo, a ell i a tots els seus minis­tres, i el que és el pit­jor, sense un pro­jecte engres­ca­dor per als seus pro­pis con­ciu­ta­dans espa­nyols.

El cas Gürtel és el que final­ment l’ha defe­nes­trat, via moció de cen­sura que, mal­grat les seves des­es­pe­ra­des argu­men­ta­ci­ons, només va tenir els vots de la també ultra­dreta fei­xista de Cs, que l’esperpèntic Aznar vol­dria uni­fi­car amb el PP!!! L’ha subs­tituït Pedro Sánchez, que des de fa temps també pro­fessa el mateix patri­o­tisme del PP i Cs. Tal i com apun­tava en Joan Tardà, el vot majo­ri­tari dels par­tits cata­lans va ser un NO al PP de Rajoy, més que un SÍ al PSOE de Sánchez que també va donar suport a apli­car el 155 a Cata­lu­nya.

Sánchez, tot i haver gua­nyat la moció i haver acon­se­guit ser el pre­si­dent del govern, no ho tindrà fàcil, ja que haurà de gover­nar amb una majo­ria que li exi­girà quel­com més que bones parau­les, perquè els ges­tos i les acti­tuds seran cab­dals per poder esgo­tar l’actual legis­la­tura. Mol­tes coses hau­ran de fer un gir coper­nicà, si no vol pas­sar a la història com Sánchez el breu. De moment, alguns dels minis­tres que com­po­nen el seu govern no ins­pi­ren la con­fiança que cal­dria, començant pel desin­fec­tant Josep Bor­rell...