La ciutadania no és gratuïta

Sovint, les branques no ens deixen veure el bosc. Parlem de la polèmica suscitada arran de la decisió de l'Ajuntament de Vic sobre la immigració irregular. El cas Vic ha estat llegit en clau legal, política o econòmica. Els primers es pregunten si s'ha d'aplicar la llei de bases de règim local o la llei d'estrangeria, si s'ha d'empadronar tothom o només s'ha de fer quan existeixi el passaport visat. Els segons asseguren que la decisió obeeix a l'exigència democràtica –afegeixin-hi electoralisme– de deturar l'ascens del vot xenòfob. Els tercers adverteixen que els ajuntaments no tenen prou recursos per atendre tothom i s'ha de limitar el nombre de residents aplicant la legalitat estricta. Segur que totes aquestes lectures tenen una dosi de raó. Però són insuficients per entendre què està passant. I què està passant? Doncs que no s'accepta que tenim un problema. En lloc d'això, es parla de «cas», «assumpte», «tema» o «qüestió». La correcció política que ens ofega, la por de ser titllat de xenòfob o racista, així com l'oportunisme i l'electoralisme regnants, tot això impedeix de veure la realitat del problema. Quin problema? El següent: no es pot permetre l'extraterritorialitat legal ni moral. Traducció pràctica: qui exigeix drets ha d'observar deures. O el que és el mateix, la ciutadania no és gratuïta.

Sí, a Vic –com en altres indrets– es parla de papers. Però –per poc que gratem– també es parla de més coses. Per ser més exactes, es fan preguntes. S'ha d'acceptar aquella diferència cultural que vagi contra els drets humans i lamini els drets individuals de persones que pertanyen a determinats col·lectius religiosos? S'ha d'acceptar el vel o el burca en l'espai públic? S'ha d'acceptar que en un tribunal la dona es presenti a declarar amb la cara tapada? S'ha d'acceptar que les alumnes no facin gimnàstica a l'escola? S'ha d'acceptar que la dona no faci esport? S'ha d'acceptar que les piscines tinguin un horari per a dones i un altre per a homes? S'ha d'acceptar l'aparició d'un gueto –d'un contrapoder– que, de facto, funcioni d'acord amb la llei religiosa en detriment de la llei civil del país d'acollida? Aquestes preguntes, que fa temps que es formulen a la Unió Europea –parlem de països de llarga tradició democràtica com ara França, Alemanya, Gran Bretanya, Holanda o Dinamarca–, es comencen a plantejar també a la Catalunya nostra de cada dia. I encara una altra pregunta –aquesta prové del Canadà, que tant estimen molts polítics catalans– que, més tard o més d'hora, ens arribarà: s'han d'acceptar els drets especials d'autogovern, representació i multiculturalitat que alguns reivindiquen per a certes comunitats culturals? Plantejar aquestes preguntes no equival a fer una professió de fe xenòfoba o racista. Equival, com deia abans, a reconèixer l'existència d'un problema. El que no es pot fer és amagar el cap sota l'ala i negar la realitat. Si soterrem el problema, o el tanquem en fals, qui se'n beneficiarà –qui hi sortirà guanyant– serà el xenòfob de debò i el racista de debò. Algú podria dir que exagero. Algú podria dir que, a Catalunya, les preguntes formulades no tenen sentit. Doncs, no. Recordin el Cunit on s'amenaça i es calumnia una noia perquè no es comporta a la manera que reclama l'imam, o el Valls on una dona va ser segrestada i jutjada per un tribunal islàmic per haver quedat embarassada en contra de la decisió del marit.

Amb tota la bona fe del món –una bona fe tenyida, sovint, d'oportunisme electoral o pànic al que diran–, hi ha qui sosté que ens hem d'obrir, sense complexos, a la multiculturalitat i la diferència. Només així, asseguren, aconseguirem –a més del nostre enriquiment personal i col·lectiu– la integració del nouvingut. És a dir –fora eufemismes– de l'immigrant d'altres cultures. La cosa sona bé. Però n'estem segurs, d'això? El que podria succeir –de fet, ja està passant a França, la Gran Bretanya o Holanda– és que sorgeixin comunitats –fins i tot, territoris– contraciutadanes que posin en qüestió els drets humans i els drets ciutadans. No em queixo de la balcanització identitària i cultural de Catalunya, Espanya, la Unió Europea o Occident –al cap i a la fi, tothom té dret a ser com vulgui ser–, sinó que alerto que una cosa és la política del reconeixement i una altra de diferent la ciutadania diferenciada. En poques paraules, el diferencialisme pot arribar a negar la universalitat de determinats valors i impedir la possibilitat d'integració cultural i política. Un parell de preguntes, per acabar. Primera: la tolerància, ha de protegir conductes intolerants? Segona: fins a quin punt ha de ser oberta, una societat oberta? Responc: la societat oberta té un parell de límits: els drets humans i la democràcia. La ciutadania no és gratuïta, deia abans. Ho mantinc.