¿Lectures obligatòries?

Diguem-ho d’entrada, continuo enamorat dels clàssics: Mercè Rodoreda, Víctor Català, Joan Vinyoli, Joan Puig i Ferreter... M’atrau Solitud i els seus personatges, com ara la Mila i el desig de realització personal, la idealització del Pastor i la relació amb la natura...

Em fascina l’obra de Puig i Ferrater Aigües encantades, on s’estableix una lluita entre els ideals moderns i la tradició, on els personatges principals lluiten contra la ignorància de la gent. Un drama social que es podria traslladar fins i tot al segle XXI amb la manca d’informació real que pateix bona part de la societat.

Sento com vibra a la pell el poema La rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit, l’amor, la plenitud vital i l’experiència dels sentits, les imatges, la captació de l’instant, l’evocació sensual, la natura...

¿I què en puc dir de Joan Vinyoli i el seu tresor Vent d’aram per fer despertar la sensibilitat poètica dels nostres estimats adolescents? El pas del temps, el record, el valor simbòlic de les imatges, l’amor, el desig, la descoberta, i també la mort, tot embolcallat amb un vel d’un lirisme excepcional.

Podríem resseguir les senderes sinuoses dels nostres clàssics i ens hi passaríem hores i hores sota la frescor de la pinassa, amb un bon refrigeri i havent desconnectat el mòbil, el nostre pitjor enemic al segle XXI, si més no quan el que volem és submergir-nos en la màgica lectura d’obres excel·lents.

¿Però l’univers literari s’acaba aquí? ¿Hem de fixar la mirada només en les obres d’aquests autors clàssics per establir lectures obligatòries d’ESO o batxillerat? ¿Quina és la clau perquè els nostres estudiants tinguin autèntica passió per la lectura, i sobretot en català? Estic d’acord que hi ha obres que són imprescindibles de llegir, però si l’objectiu del currículum d’ESO i batxillerat és que els apassioni la lectura, no obliguem: suggerim, seduïm!

Hi ha obres que no són etiquetades com a clàssiques, però que tenen els ingredients imprescindibles perquè ho siguin, com ara la novel·la juvenil de Noemí Molinero El cementiri dels vius, editada per Gregal. Una obra que et fa viure la infantesa i l’adolescència i que connecta amb els avantpassats que ja no estan amb nosaltres, i que són autèntics contadors d’històries. Un treball escrit amb un llenguatge fresc, viu, molt reeixit, per tal de reflectir uns diàlegs genuïnament versemblants. Una obra que els estudiants podrien incloure com a lectura preferida, etiqueta que estic convençut que avalarà la crítica.

La passió per llegir està renyida amb l’obligació de fer-ho. Només aconseguirem grans lectors si tenim, els educadors i els crítics literaris, prou capacitat per convèncer, per suggerir allò que ens permetrà gaudir de la vida sense els maldecaps d’una selectivitat o d’unes dècimes de puntuació per entrar en una carrera determinada. Si fruïm amb el que fem, se’ns obriran les portes del coneixement. Fem-ho, que encara hi som a temps.