¿Lectures obligatòries?

Diguem-ho d’entrada, con­ti­nuo ena­mo­rat dels clàssics: Mercè Rodo­reda, Víctor Català, Joan Vinyoli, Joan Puig i Fer­re­ter... M’atrau Soli­tud i els seus per­so­nat­ges, com ara la Mila i el desig de rea­lit­zació per­so­nal, la ide­a­lit­zació del Pas­tor i la relació amb la natura...

Em fas­cina l’obra de Puig i Fer­ra­ter Aigües encan­ta­des, on s’esta­bleix una lluita entre els ide­als moderns i la tra­dició, on els per­so­nat­ges prin­ci­pals llui­ten con­tra la ignorància de la gent. Un drama social que es podria tras­lla­dar fins i tot al segle XXI amb la manca d’infor­mació real que pateix bona part de la soci­e­tat.

Sento com vibra a la pell el poema La rosa als lla­vis, de Joan Sal­vat-Papas­seit, l’amor, la ple­ni­tud vital i l’experiència dels sen­tits, les imat­ges, la cap­tació de l’ins­tant, l’evo­cació sen­sual, la natura...

¿I què en puc dir de Joan Vinyoli i el seu tre­sor Vent d’aram per fer des­per­tar la sen­si­bi­li­tat poètica dels nos­tres esti­mats ado­les­cents? El pas del temps, el record, el valor simbòlic de les imat­ges, l’amor, el desig, la des­co­berta, i també la mort, tot embol­ca­llat amb un vel d’un lirisme excep­ci­o­nal.

Podríem res­se­guir les sen­de­res sinu­o­ses dels nos­tres clàssics i ens hi pas­saríem hores i hores sota la fres­cor de la pinassa, amb un bon refri­geri i havent des­con­nec­tat el mòbil, el nos­tre pit­jor ene­mic al segle XXI, si més no quan el que volem és sub­mer­gir-nos en la màgica lec­tura d’obres excel·lents.

¿Però l’uni­vers lite­rari s’acaba aquí? ¿Hem de fixar la mirada només en les obres d’aquests autors clàssics per esta­blir lec­tu­res obli­gatòries d’ESO o bat­xi­lle­rat? ¿Quina és la clau perquè els nos­tres estu­di­ants tin­guin autèntica passió per la lec­tura, i sobre­tot en català? Estic d’acord que hi ha obres que són impres­cin­di­bles de lle­gir, però si l’objec­tiu del currículum d’ESO i bat­xi­lle­rat és que els apas­si­oni la lec­tura, no obli­guem: sug­ge­rim, seduïm!

Hi ha obres que no són eti­que­ta­des com a clàssi­ques, però que tenen els ingre­di­ents impres­cin­di­bles perquè ho siguin, com ara la novel·la juve­nil de Noemí Moli­nero El cemen­tiri dels vius, edi­tada per Gre­gal. Una obra que et fa viure la infan­tesa i l’ado­lescència i que con­necta amb els avant­pas­sats que ja no estan amb nosal­tres, i que són autèntics con­ta­dors d’històries. Un tre­ball escrit amb un llen­guatge fresc, viu, molt reei­xit, per tal de reflec­tir uns diàlegs genuïnament ver­sem­blants. Una obra que els estu­di­ants podrien incloure com a lec­tura pre­fe­rida, eti­queta que estic con­vençut que ava­larà la crítica.

La passió per lle­gir està renyida amb l’obli­gació de fer-ho. Només acon­se­gui­rem grans lec­tors si tenim, els edu­ca­dors i els crítics lite­ra­ris, prou capa­ci­tat per convèncer, per sug­ge­rir allò que ens per­metrà gau­dir de la vida sense els mal­de­caps d’una selec­ti­vi­tat o d’unes dècimes de pun­tu­ació per entrar en una car­rera deter­mi­nada. Si fruïm amb el que fem, se’ns obri­ran les por­tes del conei­xe­ment. Fem-ho, que encara hi som a temps.