Cristalls de neu

En un dels capítols de Tristeza de la tierra, recreació de la conquesta de l’Oest a través de les farses de Buffalo Bill amb què Éric Vuillard va ser finalista del Goncourt el 2014 –abans de guanyar-lo, l’any passat, amb la farsa de l’Anschluss representada a L’ordre del dia–, l’escriptor s’entreté a descriure el temporal de neu que assotava Dakota el dia de la massacre de Wounded Knee, durant la qual el Setè de Cavalleria va exterminar una tribu sencera d’indis que es replegaven cap a la reserva on els colons els volien confinats. Els fets històrics són prou coneguts, però a la literatura no l’interessa tant el recompte de morts com la imatge dels seus cossos glaçant-se encara al cap d’una setmana enmig de la praderia, enravenats pel fred, amb les parpelles enganxifoses de gebre. És un escriptor, i no un historiador, qui contemplant l’escena anota: “Que delicada que és una volva de neu! Sembla un petit secret cansat, una tendresa perduda, inconsolable”, i qui al final del llibre, quan ja havíem oblidat els cadàvers congelats dels guerrers de Wounded Knee –i de les seves dones, i dels seus fills–, ens invita a fer memòria dels primers cristalls de gel que va fotografiar Wilson Alwyn Bentley i del seu descobriment fabulós: bocins minúsculs ocultaven una complexitat de formes extraordinària, cap d’igual, i eren tan fràgils que només hi havia una oportunitat entre mil de retenir-ne la bellesa abans no es fongués per sempre. El narrador juga a presentar Bentley com un boig entranyable, però el lector no pot desprendre’s de la sensació aclaparadora que aquelles volves representen una altra cosa, i que l’obsessió d’atrapar-les equival a aturar el temps i ressuscitar els morts. La literatura sempre parla d’una altra cosa. Una altra cosa que no hi era abans que les paraules la desvelessin. A L’ordre del dia, Éric Vuillard reprèn el mateix procediment (“La veritat es dispersa en tota mena de partícules”, escriu), però el prestigi del Goncourt ha donat un relleu inaudit a l’estatus d’aquesta forma de narració, on res és inventat, però tot sembla nou. Ficció? No-ficció? Novel·la? Relat històric? No té gaire importància, ben mirat. La immersió en les llefiscoses maquinacions del poder que proposa el llibre no hi guanya ni hi perd res, amb una etiqueta o una altra, perquè el llenguatge literari serveix una altra classe de veritat, que no és ben bé la dels fets, sinó potser la de les seves ombres, aquells “mil·límetres insignificants” suprimits de la fotografia que l’escriptor recull del clixé original per retornar a la realitat els seu enquadrament tort, el plec indecorós. Per parar-hi atenció, cal tenir l’esperit delicat d’un dement, com Vuillard, com Bentley, persistint a copsar les formes que defalleixen, la inadvertida arquitectura del gel.