Porto a la mare un llibre amb imatges antigues del poble on va néixer, perquè sé que li agradarà, perquè ja me la imagino passant les pàgines mentre se li desvetllen noms, llocs, raons que fins el més escrupolós dels arxivers desconeix. El rep amb entusiasme. La mare s’entusiasma amb una elegància que jo no tindré mai: aconsegueix que un regal sembli la peça que faltava perquè l’univers continuï girant, perquè la felicitat no deu res a cap alineació d’astres, sinó a la capacitat d’afigurar-te que ja estaven en ordre. S’embadaleix davant de cada fotografia, i de cada una en treu un tros de vida que la posa en relleu. Hi ha un moment, però, que m’impaciento, perquè vull que miri una de les imatges en concret, en què surt l’edifici on vam viure de petits. El que més en recorda és l’esforç que van haver de fer amb el pare per pagar-lo. En dona detalls, però ja no l’escolto. Penso: per què no vam fer més fotos d’aquell pis? Per què no vam enfocar el paper pintat del menjador, ni el moble bar, ni les rajoles trencades que ballaven? Per què no vam fer-ne del lavabo ni del tamboret on m’enfilava per arribar al mirall, ni de l’estufa davant la qual ens vestíem a l’hivern, ni de les vistes a la plaça, ni del despatx del pare amb el llit abatible on jo dormia? Per què a cap de nosaltres no se’ns va acudir fotografiar-te a tu, mare, mentre cosies, les teves sabatilles d’estar per casa sempre amb fils penjant, el teu peu al pedal de la Singer, cloc-cloc, i els nens per terra, jugant amb ninots del Far West al voltant d’aquelles cames que pedalaven perquè tot estigués en ordre, perquè el món continués girant?