Referèndums de ratificació

Qui ho ha dit més clar fins ara és l’Associació Catalana pels Drets Civils, dissabte a la plaça de Catalunya: “Mentre no hi hagi una solució política ens hem de mantenir ferms al mandat de l’1-O. L’única solució és un referèndum pactat.” El govern pretén negociar amb Pedro Sánchez un referèndum pactat. Ho insinuava divendres la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, en una entrevista a aquest diari. Explorar una nova consulta? “Aquest és el camí que hem de veure si es pot recórrer o no amb el govern espanyol”, afirmava la portaveu. No és cap secret que l’independentisme no ha descartat mai aquesta via, el camí menys pedregós cap a la independència, però pretendre acordar un referèndum després de l’1-O és sensiblement diferent que voler-ho fer abans. En quin lloc deixa el resultat imperatiu de l’1-O? Seria, si més no, peculiar pactar un referèndum després d’haver-ne fet un. S’estaria devaluant el resultat d’aquelles urnes tacades de sang només perquè el govern no el va voler implantar. Fet i fet, tal com votem les coses, no dubto que les municipals tornaran a ser plebiscitàries, com cada vegada que els catalans acudim a les urnes. Fa anys ens preguntàvem quants Onze de Setembre massius caldrien per a la independència, però potser la pregunta que cal formular-se és quants referèndums es necessiten per esdevenir independents. De tot el que sigui votar després de l’1-O en direm referèndums de ratificació.

Al capdavall, tots sabem que la pretensió de pactar una consulta no té recorregut. No sorprendrà que el PSOE hi doni la mateixa resposta estèril que el PP. Al final, qui decidirà el valor de l’1-O seran els carrers. Ho comprovarem més endavant, quan les coses s’escalfin pel judici i la gent –que no va “de farol”– es torni a mobilitzar massivament per acabar la feina. Caldrà que aquesta vegada hi hagi correlació amb l’actuació del govern. Serà significatiu veure com amb el PSOE a La Moncloa s’envia la Guàrdia Civil a reprimir els anhels de llibertat. Tot amb tot, el camí no té retorn.