Una memòria encara viva

Fa cinquanta anys que va ser assassinat Robert Kennedy. 1968 era un any d’eleccions als Estats Units, un any d’aquells en què es dona periòdicament als votants una vaga i incerta esperança de canvi, d’un futur millor, més just, més pròsper i més en pau. Però, aquell any, l’esperança s’acabà aviat, en un hotel de Califòrnia. Després de l’assassinat de Robert Kennedy, el novel·lista John Updike va dir que Déu potser s’havia negat a beneir Amèrica. I s’ha recordat amb sensibilitat que el món va veure dia rere dia com Bobby es consolidava; com parlava amb una claredat valenta i creixent, amb una inspiració cada dia més fina; com feia campanya –a cada entrevista, a cada plató televisiu– amb una energia, una solvència i una determinació infreqüents. Però, de sobte, tot s’acabà. No es pot dir que la sorpresa fos molt gran. La viuda del seu germà –Jackie– temia des de sempre que Bobby fos el següent, i un dia li va comentar a l’historiador Arthur Schlesinger amb por: “Sap el que penso que li passarà a Bobby? El mateix que a Jack.” L’assassí es deia Sirham Sirham, una persona buida. Mai s’ha sabut per què va disparar.

Escriu Mark Kurlansky al seu excel·lent llibre 1968. L’any que commocionà el món que, deixant de banda el seu accent ianqui de Cape Cod i un cert aire familiar, Robert Kennedy no s’assemblava gens a Jack, el seu germà president assassinat cinc anys abans. Va néixer el 1925, vuit anys després que Jack. No formà part de la generació de la Segona Guerra Mundial. Però, creixent en el si d’una família tan extraordinàriament competitiva com la seva, va lluitar des de sempre per estar a l’altura del seu pare i dels seus dos germans grans. No tenia l’empatia i l’encant de Jack, i per televisió sempre se’l veia rígid i seriós. De fet, era seriós. Jack se’n reia moltes vegades de la serietat de Bobby i li deia “Robert l’Ombrívol”. Era prim, sense l’aspecte arrogant dels seus germans i, al contrari que ells, era profundament religiós, un catòlic devot i un marit fidel. Li agradaven els nens, i aquests ho captaven i es mostraven feliços i desinhibits al seu costat. Es pregunta Kurlansky com aquest home que adorava la guerra, que hauria volgut ser soldat a la Segona Guerra Mundial, que era partidari de la guerra freda, i que àdhuc va autoritzar que es punxés el telèfon a Martin Luther King perquè temia que tingués vincles amb els comunistes, es va convertir en l’heroi de la generació dels seixanta i de la nova esquerra.

L’any 1968 Kennedy tenia 42 anys, però semblava més jove. Estava obsessionat per superar-se. Sempre portava llibres a sobre: Edhit Hamilton, Esquil, Camus, Lovell... Va voler conèixer el poeta Allen Ginsberg. I travà una amistat immediata i natural amb el líder dels obrers agrícoles de Califòrnia, César Chávez. Àdhuc desenvolupà una bona comunicació, no exempta de sentit de l’humor, amb la premsa. Va guanyar força des de la mort del seu germà. Defensava el que creia just. Va adoptar una ferma oposició a la guerra de Vietnam, però també va criticar els estudiants que rebutjaven l’allistament. I, a més, manifestava que els que no estiguessin d’acord amb el que feia el govern a Vietnam estaven obligats a dir-ho, perquè la guerra es feia en el seu nom. Robert Kennedy es va desviure per denunciar el mal que l’envoltava, així com per fer el que calia.

En aquesta línia, es va pronunciar contra l’obsessió nacional americana pel creixement econòmic: “No trobarem una meta nacional ni una satisfacció personal en una simple prolongació del progrés econòmic, en una acumulació indefinida de béns materials. No podem mesurar l’esperit nacional per l’índex Dow Jones ni els èxits nacionals pel producte nacional brut. Perquè el producte nacional brut inclou la contaminació ambiental, (...) la destrucció de les sequoies i la desaparició del llac Superior; creix amb la producció de napalm i de míssils i d’ogives nuclears.” Podia qui deia coses tan revolucionàries arribar a la Casa Blanca? Sí; la generació jove s’identificava amb ell. Però algú ho evità.