Els taps

Vivim en una època que tot és líquid. Per raons ben dife­rents, en aquests dar­rers mesos a Cata­lu­nya o a Espa­nya hem tin­gut con­se­llers o minis­tres que han durat poc. L’últim es deia Màxim. Hi ha hagut fins i tot dia­ris que han fet un acu­dit fàcil entre el seu nom de pila i la set­mana justa que ha ocu­pat el càrrec. Si no vivíssim en un món tan líquid, si el món on vivim tingués la fondària d’un mar com cal, s’hau­rien cen­trat més a pre­gun­tar-se per què Sánchez el va pro­po­sar i per què ell va accep­tar ser minis­tre de Cul­tura i Esports. Ni li agra­dava l’esport, ni sem­bla que tingués gai­res pos­si­bi­li­tats d’escriure un bon lli­bre. Tam­poc no en devia tenir gai­res ganes. Per ser minis­tre avui no cal. Mig any més i Màxim Huerta haurà estat el minis­tre més cone­gut de l’any pas­sat. Dos anys més i algú, si és que en parla, aca­barà pre­gun­tant com es deia. Màxim Huerta serà tan vaporós com tan­tes altres coses: les fei­nes que tro­ben els joves del segle XXI, les pare­lles que a vega­des fan o fem, qual­se­vol de molts com­pro­mi­sos per­so­nals o públics. I ara penso en aquell francès fra­cas­sat que es diu Manuel Valls. Encara n’és, de francès, però està dei­xant-s’ho córrer com Joan-Daniel Bez­so­noff, un amic meu que sí que és escrip­tor. Bez­so­noff està dei­xant de ser francès perquè no ho ha aca­bat mai de ser; Manuel Valls, perquè ja no li surt a compte. Ara vol repa­triar-se en aquesta Europa d’espai Schen­gen, on ja no cal pas­sa­port. A Valls li calen altres coses: can­viar república per monar­quia, soci­a­lisme per això que diuen que són els de Ciu­da­da­nos, França per Espa­nya... Tot amb la idea de poder arri­bar a ser alguna cosa a Cata­lu­nya. Sí, vol ser alguna cosa, en Valls. És igual que ja ho hagi estat a França i que, si acaba tor­nant, barri el pas a altres. Els dia­ris hau­rien d’expli­car-nos per què vol con­ti­nuar essent alguna cosa, bo i fer de tap. I qui diu Valls, diu també Bor­rell, aquest home gran que va dir que ple­gava i que ara torna.