Museus venuts

La missió dels museus públics és con­ser­var i difon­dre els seus fons. Els seus que vol dir de tots: és el que té el con­cepte públic. Per dur a terme aquesta tasca, els cen­tres, grans, mit­jans i petits, neces­si­ten uns recur­sos econòmics que per si matei­xos, és a dir, amb la venda d’entra­des, no cobrei­xen ni de casu­a­li­tat. D’aquí la dependència que tenen de les par­ti­des que els des­tina l’admi­nis­tració. Els últims anys, aquesta s’ha anat desen­te­nent de la seva res­pon­sa­bi­li­tat amb excu­ses que ara no venen al cas, ha lli­mat les apor­ta­ci­ons i ha llançat un mis­satge cru als museus: bus­queu-vos la vida. A l’ame­ri­cana, per ser pre­ci­sos. Així és com els equi­pa­ments van deci­dir llo­gar els seus espais per a esde­ve­ni­ments exclu­sius d’empre­ses. Però la cosa s’ha aca­bat sor­tint de mare. Fa uns anys, el MNAC va tan­car el Palau Naci­o­nal per a la cele­bració del casa­ment d’un mul­ti­mi­li­o­nari indi. I aquesta set­mana no s’ha par­lat de res més (i mira que hi ha temes del món de la cul­tura per par­lar) que del vide­o­clip que ha gra­vat la can­tant Beyoncé al Louvre de París, també a cop de talo­nari, és clar. Tor­nant a la defi­nició de par­vu­lari amb què hem començat aquest arti­cle, la pre­gunta és fins on estan dis­po­sats els museus a deni­grar la seva funció social amb aques­tes ali­an­ces tan des­ca­ra­da­ment mer­can­ti­lis­tes. Pot­ser acon­se­gui­ran qua­drar els números, però a l’art el faran molt més pobre i cada vegada menys de tots.