Gràcies, JAP!

Avui anun­ciem que en Joan Antoni Poch, el pare d’en JAP i nos­tre dibui­xant de capçalera, es jubila la set­mana vinent. Ho fa perquè així ho han deci­dit i con­sen­suat ells dos (en Joan Antoni Poch i en JAP) i perquè, com diu, després de qua­ranta anys s’han gua­nyat a pols un des­cans ben meres­cut. No li ho dis­cu­tiré pas. De la mateixa manera, però, que ells no em podran pas dis­cu­tir que jo, i suposo que tots vostès, els tro­ba­rem molt a fal­tar. En Joan Antoni Poch és una per­sona ama­ble, edu­cada, amb sen­tit de l’humor i de traç fi com ho és en JAP. Ele­gant, diria jo. Dis­cret, irònic, i amb una capa­ci­tat innata per fer-nos veure les coses amb un prisma dife­rent, que fa pen­sar. Durant els anys que fa que soc lec­tor d’aquesta casa, que són molts, l’he admi­rat sem­pre. I des que com­par­teixo un espai simi­lar al seu però a la plana del cos­tat, l’he enve­jat. Perquè jo m’escar­rasso a expli­car segons què escri­vint línies i més línies de text i, quan veig el seu acu­dit, ell ho ha sin­te­tit­zat sem­pre molt millor. Sem­pre. Perquè en JAP no fa dibui­xos, fa edi­to­ri­als. Sublima, con­cen­tra, en una sola vinyeta un arti­cle d’opinió. No se’n riu, de les coses. Les posa en evidència. I no ofèn, que és una de les seves habi­li­tats prin­ci­pals. Ha de cos­tar, fer això. És simpàtic, i si alguna cosa fa és posar-nos un mirall al davant. D’una manera ama­ble (suposo que per això en JAP té aquesta figura una mica rodan­xona), la cari­ca­tura d’en Joan Antoni Poch en algun moment o altre ens ha retra­tat a tots, com a per­so­nes i com a soci­e­tat. Estic con­vençut que, per més que digui que en algun moment li ha sigut una petita con­demna, en Joan Antoni Poch s’ho ha hagut de pas­sar molt bé, veient créixer i actuar en JAP. Tra­ient sem­pre la punxa de la rea­li­tat. I de nosal­tres, és clar, un som­riure. Fins i tot en els pit­jors dies. Si en Joan Antoni s’assem­bla una mica a en JAP, o si en JAP té una mica de Joan Antoni, que em sem­bla que sí, són afor­tu­nats. Com ho hem sigut nosal­tres de tenir-los a ells dos tots aquests anys. En Joan Antoni Poch es jubila i, ves quin remei, en JAP també. Ells ja ho saben. Tenen les por­tes ober­tes i ens poden venir a veure quan vul­guin.