Opinió

Tribuna

A la força més forta

“No hi ha cap procés d’independència que no sigui fruit d’una llarga, o molt llarga negociació. Només qui sobtadament té tota la força efectiva, pot declarar en unes hores la independència.

“...i a la força més forta que estreny o que inunda, opo­ses­sin la raó que es coneix i l’esco­mesa viril.” Són els mots i la con­signa que Car­les Riba dedica a Pom­peu Fabra, digne entre els dig­nes, que opo­sa­ven la raó i la dig­ni­tat a les armes dels qui els havien por­tat a l’exili. I amb la raó per tota arma con­ti­nuem. Avui, a vora vui­tanta anys que es van escriure les Ele­gies de Bier­vi­lle. Per camins inco­ne­guts arri­ba­ven els pri­mers exem­plars de les Ele­gies, a mit­jans dels anys qua­ranta del pas­sat segle, por­ta­do­res d’espe­rança, encara avui, dins els epi­so­dis que vivim. Quel­com de molt potent guia aquest poble, i els seus fills arre­lats en la terra, aque­lla que “no sabrà mai men­tir”, en rotunds mots de Màrius Tor­res. Però enllà dels mots cal l’esco­mesa viril, traduïda en una acti­tud de com­bat pacífic, cons­truc­tiu i alta­ment estratègic. Car és cert que res no ens serà donat gra­ci­o­sa­ment, ni mai ho fou en la Història; estem sem­pre sols enfront del torb i la tem­pesta, i davant la pètria hos­ti­li­tat de qui no sap fer altre que escla­far.

Can­vien recent­ment les dades i la cir­cumstància? Hem de ser capaços, des d’un propòsit ferm, d’avançar en les pas­ses a seguir, tan alerta com con­vin­gui, amb la pru­dent doble pro­gressió de l’ins­tint i de la deter­mi­nació. La veu més pro­funda ens fa palès que tenim una victòria pro­ducte de dues vota­ci­ons gua­nya­des, tros­se­jada per l’acció judi­cial, amb per­so­nes en detenció des de fa massa temps –només amb pre­ven­ti­va­ment, sim­ple­ment tan­ca­des, sense judici ni con­demna, con­su­mint cru­el­ment mesos i mesos de rei­xes; que al cap­da­vall hem hagut de for­mar un govern, digne però subs­ti­tut de l’ori­gi­nari, per tal d’avançar en el regi­ment de cada dia. Així hem recu­pe­rat espais, fun­ci­ons, i ens hem alli­be­rat d’ofecs. Què, d’ara enda­vant?

El Cer­cle d’Eco­no­mia, fa unes set­ma­nes, ofe­ria una pos­si­ble via de nego­ci­ació, en el cas que hi hagi final­ment con­ver­ses que des­car­tin el tot o res, una via de nego­ci­ació plan­te­jada com la dis­cussió minu­ci­osa, si n’era accep­tat el plan­te­ja­ment, d’una ampli­ació de les com­petències dins l’Esta­tut, les dimen­si­ons màximes de les quals serien la lliure capa­ci­tat sobre llen­gua, edu­cació, acció ter­ri­to­rial, hisenda, i elas­ti­ci­tat d’altres com­petències: una mena de marc polític acos­tat al que fóra un land o un Que­bec. El Cer­cle ho insi­nu­ava, supo­sem que per ini­ci­a­tiva dels empre­sa­ris, i a la vista del progrés real de l’eco­no­mia cata­lana actual: sem­blava des­pren­dre’s de la seva insi­nu­ació, que un govern cen­tral esta­ria també interes­sat a des­lliu­rar-se de l’espina cata­lana que porta cla­vada per la tos­suda intran­sigència del govern que el pre­cedí i pels plan­te­ja­ments que li feien els gover­nants cata­lans.

De seguida ima­gi­nem com es pren­drien una tal base d’entesa els uni­o­nis­tes exal­tats con­tra tota millora ator­gada a Cata­lu­nya i els inde­pen­den­tis­tes dol­guts per les gal­ta­des rebu­des, i de quina manera irada reac­ci­o­na­rien els capi­tos­tos d’altres auto­no­mies. Podrien tor­nar les pro­pos­tes de “als cata­lans, ni l’aigua” o con­sig­nes de post­guerra civil com la de “delenda est Cata­lo­nia”. Tan­ma­teix, l’actual govern és autonòmic i dins els límits de l’auto­no­mia es mourà si vol con­ti­nuar regint, abas­tant el ter­ri­tori. Les coses són així, inde­pen­dent­ment del voler de cadascú. I convé també tenir pre­sent que cen­te­nars de milers de ciu­ta­dans, ells i elles, que s’arris­ca­ren a resis­tir pacífica­ment l’enves­tida del dia u d’octu­bre de 2017, i en sor­ti­ren revol­tats i res­sen­tits, opten tot­hora per l’opo­sició pura, la pro­cla­mació i l’alçament.

Algun canvi hi ha d’haver en l’acti­tud del govern de Madrid; també ell ha de tenir cura d’escol­tar, d’escol­tar de debò, i d’infor­mar la població, glo­bal­ment i fron­tal­ment, de les ces­si­ons que fa. Així de trans­pa­rent i així d’arris­cat, atesa la rela­tiva majo­ria de què dis­posa, i les esmo­la­des ungles dels par­tits espa­nyols altres que el soci­a­lista. El pre­si­dent català li dirà que el propòsit repu­blicà últim con­ti­nua intacte, té l’obli­gació de fer-ho pre­sent a l’ocu­pant de La Mon­cloa. No hi ha cap procés d’inde­pendència que no sigui fruit d’una llarga, o molt llarga nego­ci­ació. Només qui sob­ta­da­ment té tota la força efec­tiva, pot decla­rar en unes hores la inde­pendència. On és la força efec­tiva en l’actu­a­li­tat? En la dig­ni­tat. Mirin, estem car­re­gats de dig­ni­tat i de raó: volen fer el favor d’enre­ti­rar els tancs i dei­xar-nos el ter­ri­tori?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia