Uns Jocs potiners

Les imat­ges de l’esper­pent les tenim tots a la retina: una cerimònia inau­gu­ral amb un estadi mig buit, com la majo­ria de les com­pe­ti­ci­ons, i sos­pi­to­sa­ment ple en canvi de ban­de­res espa­nyo­les; pocs refe­rents cul­tu­rals locals i naci­o­nals, en con­tra­po­sició amb l’omni­pre­sent exèrcit de la pàtria; espor­tis­tes per­dent-se en el camí cap als recin­tes, havent de can­tar l’himne a cap­pe­lla, atu­rats per vaga dels àrbi­tres o perquè se’ls des­munta la pista, o posant meda­lles als rivals per dei­xa­desa orga­nit­za­tiva... Per desgràcia, el ridícul de Tar­ra­gona amb els Jocs Medi­ter­ra­nis està sent olímpic, i no és perquè no es veiés venir.

L’esde­ve­ni­ment ja és de ver­go­nya ali­ena des que es va haver d’ajor­nar un any –n’han tin­gut un de més, set de coll, per pre­pa­rar-lo– perquè no esta­ven a punt. I no ho esta­ven en bona part, ni ho estan encara, per una poli­tit­zació que ha fet bai­xar del carro molts tar­ra­go­nins que hi havien donat un suport entu­si­asta. El comitè orga­nit­za­dor, ence­gat per les visi­tes i els copets a l’esquena reials, s’hi va lliu­rar en cos i ànima amb una acti­tud acrítica impròpia dels temps, i es va refiar d’unes pro­me­ses de finançament esta­tal que pri­mer es van anar retar­dant, sobre­tot per llui­tes inter­nes dels diri­gents, i després reduint fins a xifres escar­ran­si­des. Tot ple­gat, men­tre la Gene­ra­li­tat com­plia reli­gi­o­sa­ment els seus com­pro­mi­sos amb un esforç nota­ble. Però ni així van refle­xi­o­nar. Van donar l’esquena a les fede­ra­ci­ons espor­ti­ves del país, qui sap si per por de cata­la­nit­zar massa els Jocs i donar lloc a situ­a­ci­ons incòmodes per al rei, men­tre n’empa­ra­ven una poti­nera espa­nyo­lit­zació. I, és clar, quan ha aflo­rat el des­as­tre, gran part de la ciu­tat i ara també de l’opinió pública forana els ha donat meres­cu­da­ment l’esquena. És Tar­ra­gona qui no ho merei­xia. I Cata­lu­nya, tam­poc.