Cinc segons

L’altre dia (els agra­eixo la pre­o­cu­pació i el suport que m’han expres­sat molts de vostès) vaig haver d’anar a Madrid, al Tri­bu­nal Suprem, a decla­rar per la causa de l’1-O. Sí. Imposa. En directe, sí, el jutge Lla­rena és cla­vat al que vostès han vist retra­tat als dia­ris o a la tele­visió (ves quin des­co­bri­ment, però és de les coses que em van que­dar gra­va­des a la retina); i sí, una sala plena d’advo­cats amb les seves res­pec­ti­ves togues fa un cert (o molt) res­pecte, sobre­tot quan pre­gunta segons qui. Però vaja, no els volia pas par­lar d’això, que cadascú a la seva feina té els mal­de­caps que li cor­res­po­nen. Només els volia expli­car els cinc segons que, d’una estada de dos dies a Madrid, van valer la pena. Va ser a la sala d’espera del Suprem (que és un edi­fici d’aquells car­rin­clons, amb un estil bar­roc afran­ce­sat i ple de colum­nes i capi­tells que sem­blen qui sap què) i el que els deia, van ser només cinc segons. Un ser­vi­dor i la pre­si­denta de la Cor­po­ració Cata­lana de Mit­jans Audi­o­vi­su­als, Núria Llo­rach, esperàvem per decla­rar quan, de sobte, es va obrir una porta late­ral de la sala de vis­tes. Estàvem lluny, pot­ser a cin­quanta, sei­xanta o setanta metres, i de cop en va sor­tir l’excon­se­ller Joa­quim Forn, que aca­bava de decla­rar. Alt com sem­pre, més prim que mai, Forn en sor­tia, ele­gant, ves­tit de con­se­ller i escor­tat per dos poli­cies. Ni una paraula, ens vàrem poder inter­can­viar. Però en veure’ns, i sobre­tot en reconèixer-nos, les mans se’ns van alçar automàtica­ment a tots tres salu­dant-nos efu­si­va­ment. Sorprès suposo per la tro­bada ines­pe­rada, la seva cara es va il·lumi­nar i en els segons poste­ri­ors ens ho vàrem dir gai­rebé tot amb la mirada. “Com estàs? Quina il·lusió veure’t. Ànims! Cuida’t! T’espe­rem! Et volem a casa!”, li vam dir nosal­tres amb un sim­ple gest amb la mà. I ell, som­ri­ent, amb les mans enlaire, ens va tor­nar res­posta. “Quina il·lusió veure-us! Com esteu? Què hi feu aquí? No us espe­rava! Gràcies”, ens va dir. Si més no, jo m’ho vaig ima­gi­nar així. Curiós, el que et pots arri­bar dir en cinc segons sense par­lar. Com que alguns de vostès m’ho han pre­gun­tat, com va anar per Madrid, sàpiguen que això és el que en recordo.