Cinc segons

L’altre dia (els agraeixo la preocupació i el suport que m’han expressat molts de vostès) vaig haver d’anar a Madrid, al Tribunal Suprem, a declarar per la causa de l’1-O. Sí. Imposa. En directe, sí, el jutge Llarena és clavat al que vostès han vist retratat als diaris o a la televisió (ves quin descobriment, però és de les coses que em van quedar gravades a la retina); i sí, una sala plena d’advocats amb les seves respectives togues fa un cert (o molt) respecte, sobretot quan pregunta segons qui. Però vaja, no els volia pas parlar d’això, que cadascú a la seva feina té els maldecaps que li corresponen. Només els volia explicar els cinc segons que, d’una estada de dos dies a Madrid, van valer la pena. Va ser a la sala d’espera del Suprem (que és un edifici d’aquells carrinclons, amb un estil barroc afrancesat i ple de columnes i capitells que semblen qui sap què) i el que els deia, van ser només cinc segons. Un servidor i la presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Núria Llorach, esperàvem per declarar quan, de sobte, es va obrir una porta lateral de la sala de vistes. Estàvem lluny, potser a cinquanta, seixanta o setanta metres, i de cop en va sortir l’exconseller Joaquim Forn, que acabava de declarar. Alt com sempre, més prim que mai, Forn en sortia, elegant, vestit de conseller i escortat per dos policies. Ni una paraula, ens vàrem poder intercanviar. Però en veure’ns, i sobretot en reconèixer-nos, les mans se’ns van alçar automàticament a tots tres saludant-nos efusivament. Sorprès suposo per la trobada inesperada, la seva cara es va il·luminar i en els segons posteriors ens ho vàrem dir gairebé tot amb la mirada. “Com estàs? Quina il·lusió veure’t. Ànims! Cuida’t! T’esperem! Et volem a casa!”, li vam dir nosaltres amb un simple gest amb la mà. I ell, somrient, amb les mans enlaire, ens va tornar resposta. “Quina il·lusió veure-us! Com esteu? Què hi feu aquí? No us esperava! Gràcies”, ens va dir. Si més no, jo m’ho vaig imaginar així. Curiós, el que et pots arribar dir en cinc segons sense parlar. Com que alguns de vostès m’ho han preguntat, com va anar per Madrid, sàpiguen que això és el que en recordo.