De fora vingueren...

Insensiblement, l’economia gironina es va desarrelant del territori i la propietat passa a mans forasteres. Aquest fet s’observa fàcilment, i preocupa, però es manté en un silenci absolut. La majoria de les inversions portades a terme en els darrers anys i en la més rabiosa actualitat han passat a empreses foranes. Una panificadora d’Aiguaviva –d’arrels ben gironines– ara és en mans americanes, tal com una fàbrica de polímers de Llagostera, amb cinquanta anys d’antiguitat, també adquirida per americans. Grans àrees, supermercats, articles de gran consum, concessionaris de vehicles... podríem seguir amb moltes més empreses que en poc temps s’han traspassat a mans forasteres. En la promoció immobiliària la qüestió és més preocupant: la majoria de solars edificables i cases en venda a Girona i el seu entorn, edificis emblemàtics del Barri Vell, ja són d’empreses forasteres que s’han afanyat a comprar-ho en les liquidacions dels concursos de creditors, o directament als propietaris. La zona coneguda com del Maristes al costat de la Devesa; Can Turon, a tocar de la carretera Barcelona, un important solar al carrer Joan Maragall, tota la zona de Palau que és àmpliament edificable, naus industrials al voltant de Girona, Salt i Vilablareix, locals comercials del centre han estat adquirits per especuladors o fons d’inversió europeus o americans. Un estudi detallat –es podria comprovar al registre de la propietat o el mercantil de Girona– seria convenient. La Cambra de Comerç guarda discreció, com és habitual, sense voler-se adonar que els rendiments que produiran en el futur aquests béns no es quedaran aquí, sinó que serviran als nous titulars per fer adquisicions on els convingui. Nosaltres en serem consumidors i prou.

Fa la impressió que els promotors gironins varen quedar tocats per la crisi i plegaren veles. També cal pensar que aquella foguerada de gironins creadors de riquesa dels anys setanta i vuitanta del segle passat ja han complert anys i la majoria s’han retirat, sense que hi hagi relleu emprenedor suficient –amb algunes importants excepcions– i poca gent accepta el risc de noves iniciatives. El jovent aspira a una plaça fixa en un despatx –oficial, si pot ser– en lloc d’arriscar-se en projectes costeruts.

I es parla d’habitatge social? Francesc Ferrer, en la gerència del Patronat de Santa Creu de la Selva, va gestionar més de mil habitatges en el seu temps, i va proporcionar estada a centenars de famílies humils, i encara va fer ric el Bisbat, que es va adjudicar el que quedava. On són avui aquelles iniciatives? Per on es comença? També haurem de recórrer als forasters? Farem bona la frase “de fora vingueren i de casa ens tragueren”?