Xavier Romeu

Enmig de tots els entrebancs que estem vivint, i de la indignació massiva que ha causat l’alliberament de la sinistra Manada, i d’un rei que no ho és de tots els espanyols, doncs de vegades hi ha alguna bona notícia.

Em refereixo a l’aparició del llibre A frec del seu nom. Vida, obra i lluita de Xavier Romeu, que han escrit, amb una paciència exemplar, Josep Guia i Maria Conca. Em consta que han estat uns quants anys investigant, reunint, parlant, llegint, seguint totes les traces de la seva vida.

Xavier Romeu va morir en plena joventut, als 42 anys, i tot i això va tenir temps per fer de tot. Com a amic de Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal, va tenir sempre preferència pel teatre; en va escriure, en va representar, va reflexionar sobre el teatre en general i en concret sobre el teatre català. Alhora era filòleg, era traductor, i sobretot era un escriptor molt bo, que no va tenir sort amb els seus llibres, impecables tots. I a més, Romeu era un activista polític. Tant ell com jo mateixa, que érem molt bons amics, vam entrar al PSAN al mateix temps i després de discussions teòriques al voltant de la paraula “nacionalisme”.

Vull reproduir un petit fragment del 1979 que sembla que estigui escrit ara mateix: “Ja podeu publicar –ens ha dit– que faig comptes de fer públic que jo no represento Espanya, ja que el govern espanyol m’ha negat la representació, que ha donat al meu distingit col·lega, en José María García Nieto. Sí que represento, però, els Països Catalans en general, i en especial el PEN Club Català. Podeu afegir que el govern espanyol ha realitzat amb això un acte de separatisme que assumeixo plenament.” No us recorda aquest fragment el discurs de Felipe VI del 3 d’octubre?

Som davant d’un llibre fonamental. L’anàlisi exhaustiu, l’obra de recerca meticulosa i alhora l’amenitat amb què està construït, el fa accessible a tots els públics. Amb Xavier Romeu, els autors repassen tota una època. I això el fa encara més interessant.