L’ANC, Òmnium i la Diada

Com que aquests dies els repu­bli­cans i els excon­ver­gents estan entre­tin­guts amb les seves con­ferències i els seus con­sells naci­o­nals i a veure qui la fa més grossa (la seva rei­vin­di­cació de l’1-O), és impor­tant que no ens obli­dem que cada cop que els par­tits s’han bara­llat per veure qui la fa més gran (la rei­vin­di­cació de la república) han sor­tit l’ANC i Òmnium i hi han posat una mica d’ordre. Veu­rem si ho fan en aquest cas. De moment, men­tre les dues prin­ci­pals for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes dis­si­mu­len l’efecte que el virus de la nor­ma­li­tat ha tin­gut a les seves files fent pro­cla­mes i més pro­cla­mes, l’ANC i Òmnium (que són una mica com vostès i jo) ja s’han encar­re­gat de posar en marxa la caixa de soli­da­ri­tat perquè l’ante­rior govern de la Gene­ra­li­tat (el legítim, dèiem fins fa qua­tres dies) pugui fer front als 2,1 mili­ons d’euros de fiança que Lla­rena els ha posat per afron­tar les pos­si­bles res­pon­sa­bi­li­tats d’aquell delicte de mal­ver­sació que Mon­toro no veia enlloc. És impor­tant, el que facin Òmnium i l’ANC. I és impor­tant, em sem­bla, el que facin aquesta pro­pera Diada que tenim a la can­to­nada. Men­tre que altres anys a hores d’ara ja tots sabíem què havíem de fer l’11 de Setem­bre, aquest any de moment aques­tes dues orga­nit­za­ci­ons man­te­nen el secret sobre quina per­for­mance ens tocarà fer. Estan a l’espera de la tro­bada Torra-Sánchez? No ho sé. Diuen (diuen, diuen, diuen) que aquest any la con­cen­tració serà a la Dia­go­nal de Bar­ce­lona. No ho sé. A mi em sem­blarà bé el que deci­dei­xin, però també em sem­bla que ara, que tin­drem els pre­sos polítics en cen­tres de Cata­lu­nya (perquè ho diu la llei, no pas perquè sigui cap gest que ens obli­gui a fer cap genu­flexió) no els hauríem d’obli­dar. Era com­pli­cat, anar a Madrid a fer-nos sen­tir, i a fer que ens sen­tis­sin. Però ara no. Posats a des­cen­tra­lit­zar la Diada (que ja ho hem fet en alguna ocasió), per què no fem que alguna cosa hi tin­guin a veure els cen­tres peni­ten­ci­a­ris? Perquè ens sen­tin, ni que sigui de lluny, a tots aquells que no els hem pogut anar a visi­tar. No em faran cas. I em sem­blarà bé, insis­teixo, allò que deci­dei­xin. Però algú ho havia de dir.