El pes

No sé si m’hi he aca­bat de fixar prou, però em fa l’efecte que en aquest últim any en Xavier Domènech ha anat gua­nyant pes men­tre les seves expec­ta­ti­ves elec­to­rals bai­xa­ven o es man­te­nien. Pot­ser acabi remun­tant. No ho sé. Hi ha enques­tes elec­to­rals, és veri­tat, però totes les que ens arri­ben han pas­sat prèvia­ment per la cuina del mitjà que les paga. I avui no sem­bla que toqui inflar-les o rebai­xar-les pel cantó de Cata­lu­nya en Comú. Però també és veri­tat que a en Domènech poden aju­dar-lo els can­vis que hi ha hagut dar­re­ra­ment allà a Espa­nya i l’acti­tud d’en Pablo Igle­sias, que, com saben, la set­mana pas­sada va tenir el detall de sor­tir de la ciu­tat aque­lla on volen que es cogui tot, venir a Cata­lu­nya i ser el pri­mer líder espa­nyol a entre­vis­tar-se amb el pre­si­dent Torra. Com que és prim i alt, l’Iglésias té el cos­tum de por­tar la camisa ben endreçada a dins dels pan­ta­lons. El resul­tat és que tot­hom pot veure que el seu estómac té el mateix gruix que una moneda d’un euro. No hi ha ni un gram més d’Iglésias enlloc. A en Domènech, en canvi, li passa el mateix que a mi i, com jo, porta sem­pre les cami­ses o les samar­re­tes per sobre. Si ens les endrecéssim, la gent veu­ria que no hi ha moneda al món que tin­gui el gruix dels nos­tres estómacs. Sí, tant ell com jo enga­nyem en el pes. Pot­ser no tant, però, com els polítics inde­pen­den­tis­tes, que n’hi ha que diuen que van enga­nyar, i enga­nyar-se, quan van plan­te­jar el tot o res dels pri­mers dies del dar­rer octu­bre. Vam votar i vam gua­nyar. Ho hem fet. Però també és un fet que vam pas­sar de l’èpica de posar Espa­nya con­tra la paret a l’empre­so­na­ment, l’exili i aquest “ens em sor­ti­rem” d’ara. No vam saber cal­cu­lar prou bé el pes que tenen Cata­lu­nya i Espa­nya? Pot­ser és el que ara ens diria en Domènech. Tant par­lar de les balan­ces fis­cals i no vam tenir prou pre­sent que hi ha també altres balan­ces que comp­ten.