El gest

Sen­ti­ments con­tra­dic­to­ris. D’una banda un cert alleu­ge­ri­ment pen­sant en les famílies, que en els últims temps han hagut de recórrer mitja Espa­nya cada vegada que volien veure’ls. Més de vuit mesos des que Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart, els pri­mers dels nou pre­sos polítics empre­so­nats, van entrar al penal de Soto del Real. Milers i milers de quilòmetres a les espat­lles, hores i hores de tra­jecte i una enorme pre­pa­ració per als escas­sos minuts de les visi­tes. I en alguns dels casos amb cri­a­tu­res. Pen­sant en els fami­li­ars dels Jor­dis, d’Oriol Jun­que­ras, Raül Romeva, Quim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Carme For­ca­dell i Dolors Bassa, l’acos­ta­ment és una bona notícia.

Ho és, és clar, en ter­mes de logística. Perquè la pro­xi­mi­tat no redu­eix ni reduirà el pati­ment de con­ti­nuar tenint nou per­so­nes esti­ma­des a la presó. Pri­va­des de lli­ber­tat de forma pre­ven­tiva perquè se’ls imputa un delicte, el de rebel·lió, que només observa el Tri­bu­nal Suprem. I que no van come­tre. Només així s’entén que el mateix tri­bu­nal que els ha pro­ces­sat per rebel·lió hagi obert la porta a la sedició.

El tras­llat, també cal insis­tir-hi, es fa en com­pli­ment de la nor­ma­tiva peni­tenciària. No és un acte de bona volun­tat, ni una con­cessió, com el PP i Ciu­ta­dans s’esgar­ga­me­llen a rei­te­rar en bucle amb ànim de des­gas­tar l’exe­cu­tiu de Pedro Sánchez. El gest, el veri­ta­ble gest, com recla­ma­ven ahir el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i el del Par­la­ment, pas­sa­ria per l’arxi­va­ment de la causa penal oberta con­tra els inde­pen­den­tis­tes. I aquest, que hau­ria d’arri­bar dels tri­bu­nals, lamen­ta­ble­ment ningú el pre­veu.

Acos­ta­ment, tras­llat per fases, arri­bada... es desen­foca el debat de fons i crea una falsa il·lusió de cele­bració en plena represa d’una nor­ma­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal que no s’hau­ria d’haver per­dut mai. Els volem lliu­res; no a prop, cla­ma­ven els milers de per­so­nes que, un cop més, van acu­dir a la crida de l’ANC i Òmnium per par­ti­ci­par en les mar­xes fins a les pre­sons de Lle­do­ners i del Puig de les Bas­ses. Que la nove­tat no ama­gui la veri­ta­ble recla­mació.