Ciutat en transformació

La Girona que coneixem era molt diferent quan Joaquim Nadal va arribar a l’alcaldia el 1979. Aquella ciutat que els cronistes havien qualificat de grisa i negra, era sobretot desendreçada, feta i deixada estar. S’havia expandit al sud a partir del carrer de la Creu, però Emili Grahit, per exemple, tenia gratacels, però no tenia carrer. Hi havia passat el carrilet i entre les casernes i la fàbrica Pagans el seu aspecte no tenia res a veure amb l’actual. Quan anys abans es va inaugurar el camp de Montilivi, des de l’església de Sant Josep fins al nou camp de futbol hi havia un convent i poques cases més. Res a veure amb l’actualitat. Girona va créixer ordenada a partir de la democràcia i els canvis són tan notoris que no cal entrar-hi: l’eixample que ara empalma amb la Creu de Palau, el Barri Vell, la universitat que tant ha canviat la fisonomia no només de Montilivi sinó sobretot a l’entorn de Sant Domènec... I la carretera de Barcelona, el que havia de ser una joia i va acabar en un maldecap que ara s’arreglarà amb la instal·lació de la clínica Girona, que arrossegarà moltes més coses i que és un gran encert, encara que alguns no ho vulguin veure i ho critiquin tot. Vaja, que la ciutat d’avui en dia no té res a veure amb la de cinquanta anys enrere. Llei de vida. Hi ha, però, barris que van néixer amb la democràcia. Al voltant del Torín, l’antiga plaça de braus, hi havia quatre cases i el carrer Joaquim Vayreda amb les cases que donaven a la Devesa. I els blocs coneguts com de la Caixa, construïts després que es canviés el curs del Güell i de la seva desembocadura just quan l’Onyar arribava al Ter, per l’actual, paral·lela a Josep Tarradellas. Tot aquell barri que hi ha avui, eren quatre cases de pagès des de la rotonda dels Maristes fins al pont de Can Vidal. Les terres les menaven hortolans que van anar deixant la feina i aquelles hortes que també eren les de Santa Eugènia van deixar pas a un barri modern de la ciutat actual. Ah, ens queda la Devesa. Se n’ha parlat sempre i sempre se’n parlarà. Es faci el que es faci provocarà debat. A mi em sembla que, a poc a poc, el que s’ha fet en els darrers quaranta anys té prou sentit. Però recordo converses amb gent que va escriure molt sobre la Devesa avui desapareguts: la clau és fer-la de la gent, cuidar-la i protegir-la, però al servei de la gent, de tota la gent de Girona. Un equilibri complex, però que s’ha de provar.