Línies divisòries

Fa poc, els ger­mans Roca d’El Celler han estat for­ta­ment cri­ti­cats per veus inde­pen­den­tis­tes pel fet d’haver aco­llit en un dels seus locals l’entrega dels pre­mis Prin­cesa de Girona (els matei­xos Roca recent­ment cru­ci­fi­cats per la caverna per haver donat dinar de franc als que defen­sa­ven les urnes l’1-O prop del seu res­tau­rant). El seu cas obre dues refle­xi­ons gene­ra­lit­za­bles.

La pri­mera és que un aspecte capi­tal per fer pos­si­ble la inde­pendència és l’aug­ment del poten­cial econòmic del país: dona a Cata­lu­nya empenta i enti­tat en les seves rei­vin­di­ca­ci­ons, així com llocs de tre­ball i riquesa. Altra­ment, seríem un altre Sàhara Occi­den­tal: obli­dat, igno­ra­ble, menys­te­ni­ble. Tots els que sumen en aquesta acti­vi­tat econòmica aju­den a fer-nos forts, i des de l’inde­pen­den­tisme hem de dema­nar-los que facin tot el que puguin, amb lega­li­tat i ètica, per tirar enda­vant les seves empre­ses. I en aquest àmbit ningú, lle­vat de cada empre­sari, sap qui­nes pres­si­ons i xan­tat­ges pot tole­rar la seva empresa abans de fer figa. No és el mateix opo­sar-se a l’uni­o­nisme des d’un esta­bli­ment local de Banyo­les que des d’una empresa amb molts cli­ents a l’Estat espa­nyol. Cada empre­sari coneix els límits, què es pot per­me­tre i què no, i no és feina de l’inde­pen­den­tisme pren­dre aques­tes deci­si­ons en lloc seu.

La segona és que l’uni­o­nisme ha fra­cas­sat en inten­tar acon­se­guir la reacció vio­lenta del poble català que neces­sita amb des­es­pe­ració per poder jus­ti­fi­car el seu relat. Un cop fra­cas­sat aquest intent, ara n’han obert un de nou: forçar con­fron­ta­ci­ons a la nos­tra soci­e­tat; mirar de forçar tanta gent com sigui pos­si­ble, com ara els ger­mans Roca, a posar-se en una cruïlla en què les deci­si­ons que pren­guin es puguin inter­pre­tar com una defi­nició política; dina­mi­tar qual­se­vol pont exis­tent, per tal de crear un país pola­rit­zat, uls­te­rit­zat, sense punts de con­nexió i en el qual serà impos­si­ble acon­se­guir cap mena d’acord majo­ri­tari: “O ets dels nos­tres o estàs con­tra nosal­tres.”

Un exem­ple molt impac­tant d’aquesta estratègia ve dels Estats Units, on el radi­ca­lisme dels mit­jans de comu­ni­cació repu­bli­cans i dels mit­jans afins han extre­mat la pola­rit­zació de les posi­ci­ons. Segons el Pew Rese­arch Cen­tre, l’evo­lució de les seves enques­tes sobre opi­ni­ons polítiques als EUA mos­tra com, del 1994 al 2017, la distància en opi­ni­ons entre la mit­jana dels votants repu­bli­cans i la dels demòcra­tes ha pas­sat del 15% al 36%. La coin­cidència d’opi­ni­ons entre els votants de tots dos par­tits, abans de dos terços, és ara només d’un terç. L’espai d’entesa, abans majo­ri­tari, s’ha bui­dat.

Caldrà llui­tar con­tra aquesta estratègia, per tal de man­te­nir un país ama­ble i aco­lli­dor, o es farà impos­si­ble eixam­plar la base inde­pen­den­tista. Cal triar entre la con­fron­tació i el “casa meva és casa vos­tra”. No hi ha cap dubte de quina estratègia és la genuïnament nos­tra.