‘Aquarius’

El 17 de juny pas­sat atra­ca­ven al port de València l’Aqua­rius i dos vai­xells més amb 629 migrants a bord. Dues set­ma­nes després, el 4 de juliol, el vai­xell de Pro­ac­tiva Open Arms arri­bava al port de Bar­ce­lona amb 60 per­so­nes res­ca­ta­des al Medi­ter­rani cen­tral. El minis­tre de l’Inte­rior italià i líder de la Lliga Nord, Mat­teo Sal­vini, i el govern maltès s’havien negat a per­me­tre el desem­bar­ca­ment en ports ita­li­ans o de l’illa. I per això, a pesar de la distància i l’escas­se­tat de pro­vi­si­ons i com­bus­ti­ble, van anar cap a València i Bar­ce­lona, que havien mos­trat la seva dis­po­sició a aco­llir els migrants.

Són dos epi­so­dis més que donen compte de la gasi­ve­ria euro­pea a l’hora d’afron­tar la mal ano­me­nada “crisi dels refu­gi­ats”. Res de nou, perquè, des de la pas­sada crisi econòmica, Brus­sel·les no coneix altra res­posta que la cons­trucció de l’Europa for­ta­lesa. Hem tor­nat dues dècades enrere i entre les mesu­res adop­ta­des per la reunió del Con­sell Euro­peu dels dies 27 i 28 de juny des­ta­quen: redo­blar els esforços per posar fre als tra­fi­cants de per­so­nes que ope­ren a Líbia o altres llocs; inten­si­fi­car el suport al Sahel, a la guàrdia cos­ta­nera de Líbia i a les comu­ni­tats del lito­ral i del sud, i fomen­tar les con­di­ci­ons d’aco­llida huma­nes i els retorns huma­ni­ta­ris volun­ta­ris; millo­rar la coo­pe­ració amb altres països d’ori­gen i trànsit, així com el reas­sen­ta­ment volun­tari; apli­car la decla­ració UE-Tur­quia en la seva tota­li­tat, evi­tar nous encre­ua­ments des de Tur­quia i atu­rar els flu­xos; desen­vo­lu­par el con­cepte de pla­ta­for­mes regi­o­nals de desem­bar­ca­ment per a les per­so­nes res­ca­ta­des al mar, que han de per­me­tre dis­tin­gir ràpida­ment i de manera segura entre migrants econòmics i sol·lici­tants d’asil.

Aques­tes mesu­res s’afe­gi­rien a les polítiques “d’exter­na­lit­zació” del con­trol dels flu­xos migra­to­ris ja exis­tents: acord de la UE amb Tur­quia (març del 2016), que, a canvi de 6.000 mili­ons d’euros, es com­pro­met a no dei­xar pas­sar a Europa els migrants i refu­gi­ats que arri­bin al seu ter­ri­tori; i acords amb tot un seguit de països afri­cans, del Pròxim Ori­ent i repúbli­ques exsoviètiques que, a canvi d’ajuda econòmica i mili­tar, blin­den les seves fron­te­res per impe­dir que la població migrant –autòctona o en trànsit– arribi a les por­tes d’Europa. És el mateix model que ja va posar en pràctica Espa­nya amb el Mar­roc a la dècada dels noranta. Són els acords de la ver­go­nya que, com està suc­ceint amb Líbia i Tur­quia, enco­mana la feina bruta a països ter­cers. Poc importa si són estats fallits, dic­ta­du­res o estan en mans de màfies o senyors de la guerra que sot­me­ten els migrants a mal­trac­ta­ments, escla­vi­tud, pros­ti­tució...

S’argu­menta que aques­tes mesu­res han fet dis­mi­nuir l’arri­bada de migrants a Europa. És cert que en el cas del Medi­ter­rani les arri­ba­des han pas­sat de poc més d’un milió de per­so­nes el 2015 a una mica més de 360.000 el 2016, 172.000 el 2017 i 44.629 fins al 28 de juny d’aquest any. No es diu, però, que s’ha incre­men­tat el nom­bre de migrants morts a la mar (3.283 el 2014, 3.783 el 2015, 5.143 el 2016, 3.139 el 2017 i 1.412 fins al 5 de juliol d’aquest any, xifres que, òbvi­a­ment, no inclo­uen els nàufrags des­a­pa­re­guts i dels que no se’n sap res) i que s’ha pro­vo­cat una situ­ació insos­te­ni­ble en els països d’aco­llida, espe­ci­al­ment en aquells que també reben refu­gi­ats siri­ans. A finals del 2017, Tur­quia aco­llia 3,5 mili­ons de refu­gi­ats (1 per cada 23 habi­tants); el Líban, 1 milió (1 per cada 6 o per cada 4 si con­si­de­rem els refu­gi­ats pales­tins); Jordània, 700.000 (1 per cada 14).

Però el més trist de tanta ignomínia i renúncia als valors que feien d’Europa una referència democràtica (drets humans, soli­da­ri­tat, lli­ber­tat...) és que no ser­veix de res. Els flu­xos migra­to­ris con­ti­nu­a­ran perquè, com el mateix procés de glo­ba­lit­zació que inclou també la mobi­li­tat de les per­so­nes, són impa­ra­bles i ni les mesu­res xenòfobes euro­pees ni les de Donald Trump als Estats Units podran impe­dir-ho men­tre la guerra, la fam i la misèria expul­sin la gent dels seus països i el nos­tre poder tou (els nos­tres mit­jans de comu­ni­cació i les nos­tres xar­xes soci­als) tin­gui un efecte crida indis­cu­ti­ble. I perquè, mal­grat l’atur estruc­tu­ral d’alguns països, l’evo­lució demogràfica d’Europa neces­sita mà d’obra per garan­tir el futur pro­duc­tiu i el paga­ment de les pen­si­ons. I encara, sobre­tot, perquè vull creure que una majo­ria d’euro­peus –espe­ci­al­ment els que sabem bé què és l’emi­gració i l’exili– no estan dis­po­sats a rene­gar dels seus valors per tor­nar a la barbàrie del període d’entre­guer­res on la “por” i la “negació” de “l’altre” va incu­bar l’ou de la serp del fei­xisme.