Antoni Miró

El Museu de les Dras­sa­nes de València ha inau­gu­rat una expo­sició d’Antoni Miró sobre el Tri­bu­nal de les Aigües de València. En ella Miró, pos­si­ble­ment l’artista valencià viu més impor­tant, rejo­ve­neix i actu­a­litza la que de fet és una de les ins­ti­tu­ci­ons més emblemàtiques del País Valencià, el tri­bu­nal, diguem-ne popu­lar, que regeix les séquies i els sis­te­mes de rec de l’Horta.

Miró s’hi acosta amb el seu carac­terístic hiper­re­a­lisme donant relleu, a través de colors plans, a parts de la par­ti­cu­lar geo­gra­fia de l’Horta i del seu antiquíssim sis­tema de dis­tri­bució de l’aigua. És un home­natge, un de més, a la terra i la gent que el pin­tor d’Alcoi suma a la seua extensa bio­gra­fia.

No deixa de ser curiós que siga un alcoià qui s’acosta a aquest sis­tema tan pecu­liar de rec, tenint en compte que no poden ser més dife­rents els pai­sat­ges de la seua comarca i el de l’entorn de València. Miró, però, sem­pre ha sen­tit una atracció espe­cial pel detall i una obsessió pel seu país nos­tre, el que abans anava de Sal­ses a Guar­da­mar i ara diuen que va de Water­loo a Guar­da­mar.

A part de la seua qua­li­tat artística indis­cu­ti­ble, Antoni Miró és un home que mereix tota l’admi­ració per la seua fide­li­tat al país i a la seua gent. La seua gene­ro­si­tat amb la soci­e­tat ha mar­cat tota una vida que des del fran­quisme fins avui es pot lle­gir gai­rebé com un retrat con­ti­nuat del país, d’un país que no ha estat sem­pre just amb ell però que ell viu amb passió.

Amb passió i amb un res­pecte diria que reve­ren­cial. Veure i con­tem­plar a Alcoi l’estàtua, no sé si es pot dir així, que Antoni Miró dedicà al seu gran amic Ovidi Mont­llor és que­dar impres­si­o­nat amb la tècnica però sobre­tot amb la intenció. Miró fa que l’Ovidi siga Alcoi, es bar­rege amb el pai­satge i esde­vinga una part impos­si­ble de sepa­rar d’ell. I per acon­se­guir això cal molt més que tècnica, es neces­sita molt d’amor.