Un altre ‘18 de juliol’

La neta em diu: “Et repeteixes!” I té raó, però és que crec que encara és massa viu un altre 18 de juliol, del cop d’estat contra una República legítima. I per això hi torno... amb el dubte de si encara són vius els punts de vista dels que havien d’acabar manant i dels que encara avui atorguen títols nobiliaris a la neta d’un sinistre Francisco Franco. O el capteniment dels benedictins, germans dels de Montserrat, per cert, quan posen pals a les rodes per a l’enderroc, ètic i estètic, del Valle de los Caídos. Serrano Súñer, ministro de Gobernación, deia l’1 de gener del 1939: “Nuestra labor ha de consistir en llevar al pueblo español entero, considerado como una totalidad, a la convicción de que debe incorporar a su espíritu el concepto de la unidad de España, sentimental e intelectual. Vaya por delante una aclaración: si fuera necesario, la unidad sería impuesta por la fuerza. Tendremos a Cataluña en la punta de nuestras bayonetas.”

El jesuïta i poeta tarragoní Ramon Comas va escriure el llibre: Gomà / Vidal i Barraquer: dues visions antagòniques de l’Església de 1939. Dues autoritats eclesiàstiques catalanes cardenalícies havien mostrat el seu sí devot, l’un, i el seu no –que va suposar una mort posterior a l’exili–, l’altre, al suport majoritari de l’Església al cop d’estat franquista. Més tard, Comas va escriure L’Estat i les esglésies per separat, on augurava –bon escriptor però mal profeta– que s’acabaria aviat el concordat entre Espanya i la Santa Seu. Ah! I el catalaníssim Ferran Valls i Taberner, el 1939, torna a col·laborar a La Vanguardia amb un article antològic: “La falsa ruta”. (La neta: “Tot això és història passada!”)