Les guerres de Trump

Estem en temps de rebaixes de la democràcia i de la diplomàcia, i el món s’encamina cap a “terreny desconegut”, per utilitzar una frase del president Artur Mas. Donald Trump ens ha dit a la cara que som els seus pitjors enemics, seguits de Rússia i de la Xina. Però demà és capaç de dir-nos que som els seus millors amics. Daniel Rodrick és un economista considerat dels cent de més influència econòmica al món. Va néixer a Turquia i és d’ascendència jueva espanyola. En el seu assaig La paradoxa de la globalització exposa un trilema segons el qual és impossible assolir alhora la globalització econòmica, la democràcia política i la sobirania nacional. Per això en diuen el trilema impossible.

La seva anàlisi explica les tendències actuals de l’ascensió de governs forts o dictatorials, que posposen o anul·len la democràcia. També el Brexit per recuperar sobirania nacional, i el fenomen Trump. Pel mandatari nord-americà, la globalització li suposa un atac a l’economia del seu país, i per això veu enemics i inicia una guerra comercial unilateralment, que ningú sap fins on pot arribar. El seu “America first” (Amèrica primer) a més de ser un crit de replegament, exposa la seva visió del món actual on ell pensa que la resta (els seus enemics) són xucladors de riquesa dels EUA i mentre tots s’enriqueixen, els seu país no para de perdre llocs de treball. Una visió del món i de l’economia gens globalitzada. La política d’aranzels que ha decretat, i encara en pot decretar més, és una renúncia a la globalització i un retorn al proteccionisme. El problema és que les respostes que ha tingut per part de la Xina i de la UE poden tenir uns efectes molt negatius fins i tot per al seu propi país i per a l’economia mundial. Les incerteses d’aquest renaixement del proteccionisme, que fins i tot s’està observant en països de la UE, i aquest menyspreu a la democràcia i a les llibertats, qüestionen molts del fonaments que pensàvem assegurar amb la Unió Europea.

Els efectes en l’economia mundial que pot tenir aquesta guerra econòmica i aquest replegament nacionalista fins i tot per sobre de molts pilars de la democràcia, avui per avui són imprevisibles. I ho són més quan de les tres potències econòmiques i militars més importants, una està comandada per un presidencialisme sense contrapesos; l’altra, per un partit únic i que atorga tot el poder al president, i l’altra, per un president que, si bé ho és d’un país democràtic amb força contrapoders, té una forma de fer política tant a l’interior com a l’exterior histriònica que no ajuda a teixir les complicitats polítiques i de col·laboració en un món multilateral.

Catalunya, que de la crisi n’hem sortit prou bé tot i l’embranzida espanyola contra l’economia catalana per aturar el procés, ens és un moment que qualsevol sotrac ens pot afectar perquè el pes de la indústria en el total de l’economia és del 22,1% i el 64,5% del total de vendes són a l’exportació. De moment, el conseller econòmic del FMI, Maury Obstfeld, ha fet unes noves previsions atès els increments de les tensions comercials, en les quals retalla el creixement d’Alemanya, de França, d’Itàlia i de la Gran Bretanya, especialment per les incerteses del Brexit, però també pels efectes d’aquesta incipient guerra aranzelària. El mateix conseller econòmic avisa que no està segur de poder-les mantenir en el futur.

Un altre sector important per a Catalunya és el turisme estranger. L’any passat, malgrat l’atemptat i les campanyes espanyolistes a partir de l’octubre, ens va deixar un increment de despeses respecte de l’any anterior de l’11,1% i un increment del 3,2% en el nombre de visitants, que feien un total de 19,1 milions. Hem de tenir en compte que els destins turístics competidors nostres com Egipte, Tunísia i Turquia, que per problemes polítics i de violència terrorista havien perdut molts visitants, ara els estan recuperant. Així doncs, les guerres econòmiques sempre són inoportunes.