Re... què? República! Ah!

Tot aquest petit exèrcit de polítics cata­lans, bona gent, dels par­tits inti­tu­lats repu­bli­cans i demòcra­tes, que cons­pi­ren per defe­nes­trar la monar­quia una vegada per sem­pre –així sigui– i ser gover­nats per per­so­nes intel·ligents, hon­ra­des, hones­tes i jus­tes, amb l’ambició de poder mesu­rada per ser res­pec­tat –i no temut–, admi­rat i no enve­jat. N’hi ha d’aquests, als par­tits, que no aixe­quen la veu, fan pocs comen­ta­ris, sem­pre asse­nyats i pru­dents, que pas­sen per l’esce­nari amb el cor, amb bona veu i es que­den enrere per no sobre­sor­tir. Per tri­om­far en política, s’ha de tenir sols la justa ambició, d’altra manera es fa una bar­reja de poder, ambició, vani­tat –sovint– i mesu­ra­ment pròpia de la capa­ci­tat d’acció, que fa que errin les difícils apre­ci­a­ci­ons de les deman­des i con­sig­nes del poble. Manar és una cosa sabuda. Una bar­reja d’auto­ri­tat din­tre d’una línia gene­rosa, amb un pun­tet de mala llet, perdó!, i acon­se­guir i ven­dre el millor al poble.

He dit defe­nes­trar la monar­quia, no pas lite­ral­ment, és clar. Vull dir dei­xar el càrrec –càrrec he dit?–, millor dit la pre­benda fami­liar que els fa into­ca­bles, indes­truc­ti­bles gai­rebé, res­pec­ta­bles al terç, més o menys, i que ells amb una comèdia ben assa­jada en les seves actu­a­ci­ons públi­ques aca­ben tota la seva tasca amb els súbdits. Els dic­ci­o­na­ris actu­als fan: “Súbdit: Sotmès a una auto­ri­tat sobi­rana.” El que fan totes les monar­quies euro­pees actu­als no té res a veure amb el gover­nar dels uns i el sot­me­ti­ment dels altres. A Angla­terra, on hi ha una dama que ho broda: rebé lliçons de Churc­hill. He de dir que encara que acon­se­guim admi­nis­trar les qüesti­ons econòmiques soci­als i de manera ben entesa les polítiques, la monar­quia serà impo­sada. No assis­tint ningú als actes que pro­gra­min a casa nos­tra, sols amb la dreta rove­llada, aviat s’aca­ba­ria el tea­tre.

La nova Cons­ti­tució ens cedirà algu­nes lli­ber­tats, però en par­lar d’inde­pendència, s’encén el llum ver­mell i tot el cor de can­tants farà: “Estos cata­la­nes no tie­nen cura. ¿Qué harían con ella: una Gran Mura­lla? ¿Por qué no qui­e­ren ser cata­la­nes y españoles?” Espa­nya no ens dei­xarà anar sols mai. Ara hi ha una opor­tu­ni­tat. S’ha des­per­tat un movi­ment de sim­pa­tia a Europa, més occi­den­tal que ori­en­tal. Franco ho va dei­xar tot molt dolo­rit. Ara bé, Quim Torra amb poc temps ha donat pro­ves de bon fer. Ataca els assump­tes pel dret i jo –i molts– veiem un gover­nant pel moment que vivim. Lla­vors en Puig­de­mont, alli­be­rat de l’extra­dició pel jutge Lla­rena, ha d’acon­se­guir que sigui la Unió Euro­pea la que pres­si­oni el gobi­erno. Lla­vors es nega­ran els madri­les?

Diven­dres aterrà la notícia que el jutge Lla­rena ha reti­rat les peti­ci­ons d’extra­dició de Puig­de­mont i els altres con­se­llers exi­li­ats. És un salt molt impor­tant que, encara més, referma la pro­posta d’un tre­ball a fons a Europa, diri­git per Puig­de­mont. Així ho penso jo.