Persona comunitària

El terme per­sona comu­nitària fa referència a l’àmbit sub­jec­tiu i de les vivències, a la per­so­na­li­tat d’una comu­ni­tat o poble. Per­sona comu­nitària és el con­junt de per­so­nes, auto­cons­ci­ents i amb con­tra­dic­ci­ons inter­nes, que viuen uni­des voluntària­ment, de forma cre­a­tiva i no de forma mecànica o inert. Par­lar de per­sona indi­vi­dual i per­sona col·lec­tiva és par­lar de vida, de vivències pròpies, eman­ci­pació, sobi­ra­nia, inde­pendència; o de domi­nació (poder), de sot­me­ti­ment (opressió, repressió). També d’auto­consciència, d’auto­es­tima o d’auto­odi. De deli­be­ració, lli­ber­tat, lliure albir, elecció, decisió. De cre­a­ti­vi­tat, i de con­tra­dicció. De per­so­na­li­tat i de per­sona col·lec­tiva, de grup, de colla, de nosal­tres, de vosal­tres i d’ells.

En el model Glo­ba­lium de Lluís Maria Xiri­nacs, la per­sona es troba en el cor de les vivències sub­jec­ti­ves (ínti­mes i enigmàtiques) en opo­sició a les estruc­tu­res (objec­ti­ves i para­digmàtiques). La comu­ni­tat neces­sita orga­nit­zació, lleis, ins­ti­tu­ci­ons, cos social (estruc­tu­res objec­ti­ves) i volun­tat, consciència, res­pon­sa­bi­li­tat, capa­ci­tat d’elecció i feli­ci­tat social (vivències sub­jec­ti­ves). Tant la per­so­na­li­tat indi­vi­dual com la col·lec­tiva es fona­men­ten en l’amor propi, moral alta, opti­misme, entu­si­asme i “volun­tat de poder”.

El Poble mai va un pas enrere. Fa cap al lloc oportú en el moment oportú i segons esde­ve­nen les coses, sense menes­ter líders. Els únics pro­ta­go­nis­tes som nosal­tres: el poble. No mur­mu­rem, ens orga­nit­zem, des del veïnat, barri, poble, comarca, en múlti­ples assem­blees popu­lars i lliu­res per a la inde­pendència. Mòbil en mà, esde­ve­nim actiu par­ti­ci­pant de totes les deci­si­ons impor­tants que afec­ten la nos­tra vida col·lec­tiva. Ben orga­nit­zats amb tot el dret del món, dis­cu­tim tot allò que ens afecta, i reso­lem tot allò que és al nos­tre abast. Som la malla, impres­cin­di­ble que ha d’aguan­tar l’embat diari cap a la lli­ber­tat per­so­nal i col·lec­tiva.

En el con­cert de les comu­ni­tats huma­nes de la Terra, drets i deu­res les igua­len i ager­ma­nen, en canvi, la per­so­na­li­tat sin­gu­lar, mis­te­ri­osa i trans­cen­dent de cadas­cuna les fa totes dife­rents, sor­pre­nents, impre­vi­si­bles, històriques, no mecàniques, sub­jec­tes vivents, enig­mes indes­xi­fra­bles. Fora bell de veure l’eclosió de dife­rents caràcters, de dife­rents per­so­na­li­tats col·lec­ti­ves. Dife­rents cul­tu­res, art, dret, festa, litúrgia, llen­gua, cos­tums, eco­no­mia, etc., tant a nivells bai­xos, llar o barri, com a nivells mit­jans o alts, muni­cipi, nació, civi­lit­zació. Si cal pro­te­gir la diver­si­tat d’espècies vivents del perill d’extinció, també cal pro­te­gir la diver­si­tat de cul­tu­res de les comu­ni­tats huma­nes de tota mena, mol­tes d’elles també en perill d’extinció.