Frauca i Castillo: Uf...!

Ara pot­ser em pas­saré una mica, eh? Però vull ficar-hi Aristòtil pel mig perquè vegis, lec­tor, que aquests de qui et par­laré no es moquen amb mitja mànega. Diu el filòsof que entre les arts imi­ta­ti­ves no s’hi ha d’incloure tan sols l’epo­peia i la tragèdia sinó també la comèdia, la ditiràmbica, l’aulètica i la citarística. I el cas és que després d’assis­tir a l’espec­ta­cle Liqui­dació total que m’ha pro­pi­ciat Òmnium la Selva trobo que és veri­tat. Si encara no l’has vist, lec­tor; si encara no l’has pro­gra­mat, ges­tor cul­tu­ral, deu ser que no tens ganes ni de pas­sar-t’ho bé ni que ho facin els altres. Espec­ta­cle total de Fer­ran Frauca i Fonso Cas­ti­llo en un esce­nari de tres metres qua­drats i tiro llarg perquè hi han de caber els micròfons i el faris­tol. Els dos actors amb la mei­tat en tin­drien prou per engra­par el públic pel dia­fragma i les bar­res i no dei­xar-lo fins que li facin mal de tant riure, per aga­far-lo per un ven­tri­cle i fer que recu­peri la paraula cor a còpia de ten­dresa. Frauca i Cas­ti­llo són dos poe­tes, és a dir, dos cre­a­dors (que això és el que sig­ni­fica el terme en grec) amb les millors vir­tuts de tot bon imi­ta­dor. Ep, imi­ta­dor a la manera aris­totèlica, no a la d’aquests a què ens ha acos­tu­mat la tele­visió. Vull dir que són excel·lents en el trac­ta­ment fes­tiu del que diuen i a fer que el públic hi par­ti­cipi (com si diguéssim, la ditiràmbica); excel·lència també en l’aulètica si se’m per­met equi­pa­rar-la al domini de l’harmònica, del cla­ri­net i la veu; i en la citarística, can­vi­ant, és clar, la cítara per la gui­tarra. Dos come­di­ants, en fi, fabu­lo­sos i fabu­lants. Fabu­lo­sos perquè sem­blen sor­tits d’una història; fabu­lants perquè ens hi trans­por­ten. La Girona dels anys 60 (que podria ser qual­se­vol altre lloc de les nos­tres comar­ques) és la Girona real que ells con­ver­tei­xen en un momen­tum oníric que s’estira i estira fins a con­ver­tir-se en bio­gra­fia col·lec­tiva. Hi des­fi­len músics, cro­nis­tes, poe­tes, ciu­ta­dans anònims, pros­ti­tu­tes i pri­mers amors. Tot, tot, amb sobre­ac­tu­a­ci­ons quan toca i diàlegs plens de con­tenció i natu­ra­li­tat quan fan al cas. Bons diàlegs, bona música, bon humor... I ara digues: com pot ser que encara no hagis vist i escol­tat aquesta pare­lla? Què falla en la pla­ni­fi­cació cul­tu­ral del nos­tre petit país perquè l’oferta i la demanda es cana­lit­zin cap a tanta i tanta gasòfia untada ins­ti­tu­ci­o­nal­ment men­tre la qua­li­tat de debò s’ha de bus­car la vida com pot?