Frauca i Castillo: Uf...!

Ara potser em passaré una mica, eh? Però vull ficar-hi Aristòtil pel mig perquè vegis, lector, que aquests de qui et parlaré no es moquen amb mitja mànega. Diu el filòsof que entre les arts imitatives no s’hi ha d’incloure tan sols l’epopeia i la tragèdia sinó també la comèdia, la ditiràmbica, l’aulètica i la citarística. I el cas és que després d’assistir a l’espectacle Liquidació total que m’ha propiciat Òmnium la Selva trobo que és veritat. Si encara no l’has vist, lector; si encara no l’has programat, gestor cultural, deu ser que no tens ganes ni de passar-t’ho bé ni que ho facin els altres. Espectacle total de Ferran Frauca i Fonso Castillo en un escenari de tres metres quadrats i tiro llarg perquè hi han de caber els micròfons i el faristol. Els dos actors amb la meitat en tindrien prou per engrapar el públic pel diafragma i les barres i no deixar-lo fins que li facin mal de tant riure, per agafar-lo per un ventricle i fer que recuperi la paraula cor a còpia de tendresa. Frauca i Castillo són dos poetes, és a dir, dos creadors (que això és el que significa el terme en grec) amb les millors virtuts de tot bon imitador. Ep, imitador a la manera aristotèlica, no a la d’aquests a què ens ha acostumat la televisió. Vull dir que són excel·lents en el tractament festiu del que diuen i a fer que el públic hi participi (com si diguéssim, la ditiràmbica); excel·lència també en l’aulètica si se’m permet equiparar-la al domini de l’harmònica, del clarinet i la veu; i en la citarística, canviant, és clar, la cítara per la guitarra. Dos comediants, en fi, fabulosos i fabulants. Fabulosos perquè semblen sortits d’una història; fabulants perquè ens hi transporten. La Girona dels anys 60 (que podria ser qualsevol altre lloc de les nostres comarques) és la Girona real que ells converteixen en un momentum oníric que s’estira i estira fins a convertir-se en biografia col·lectiva. Hi desfilen músics, cronistes, poetes, ciutadans anònims, prostitutes i primers amors. Tot, tot, amb sobreactuacions quan toca i diàlegs plens de contenció i naturalitat quan fan al cas. Bons diàlegs, bona música, bon humor... I ara digues: com pot ser que encara no hagis vist i escoltat aquesta parella? Què falla en la planificació cultural del nostre petit país perquè l’oferta i la demanda es canalitzin cap a tanta i tanta gasòfia untada institucionalment mentre la qualitat de debò s’ha de buscar la vida com pot?