Visita al CNI

La ministra de Defensa, Margarita Robles, va estrenar la cartera obrint a la premsa per un dia el Centro Nacional de Inteligencia (CNI). Si el lector no en va llegir res al diari l’endemà no és culpa seva: és que cap periodista del diari hi va ser convidat. I no és perquè el CNI sigui un club exclusiu que exigeix una gran capacitat professional al visitant, perquè Francisco Nicolás Gómez, l’artista anteriorment conegut com a Pequeño Nicolás, hi tenia entrada lliure quan era un adolescent amb el graduat escolar i prou. I què m’he perdut de la visita al CNI?, preguntarà el lector amb curiositat sobre el centre d’espies amb seu a l’avinguda Padre Huidobro sense número de Madrid i que dirigeix des de fa nou anys Félix Sanz Roldán.

Com que a Madrid s’acaba sabent tot –fins i tot si passa al CNI–, el lector ha de saber que, en la visita, Robles no va mostrar cap sala dedicada a imams confidents pagats amb fons reservats. Robles no va mostrar tampoc cap sala dedicada als agents que van col·locar balises al cotxe de matrícula belga de Carles Puigdemont i el van seguir per Europa. Robles, de fet, no va ni mostrar una vitrina on contemplar a distància –com la Gioconda al Louvre– les balises –chicharras en l’argot dels espies del CNI– que van portar el jutge Pablo Llarena a somiar abans que la justícia alemanya el despertés dient-li que la seva prosa és d’impossible traducció. Si a aquestes altures la curiositat del lector ja decau, que sàpiga que Robles ni va mostrar la sala de l’USB de Corinna, ni la sala que il·lustra el duel que lliuren Félix Sanz Roldán i el comissari José Villarejo pel regnat de les clavegueres estatals... “El CNI no té dossiers de persones”, va dir la ministra Robles al final de la visita guiada. Què es pot esperar d’un centre d’espies que té un web on explica què és i què fa? “Osti tu, doncs vaja uns espies!”, exclamaria l’Eugenio. I ara, estimat lector, provi de repetir sense riure: El CNI no té dossiers de persones, el CNI no té dossiers de...