Noranta anys de Vernet

Ara que la Generalitat ha concedit, entre altres, la Creu de Sant Jordi a Roser Vernet i Anguera (El Masroig, Priorat, 1955), coneguda activista en el camp de la catalanitat més radical (tu ja m’entens), alhora que defensora del paisatge prioratí a través de múltiples iniciatives –en favor de la racionalitat eòlica, del riu Siurana i pel reconeixement de la Unesco–, penso que també és hora, ara que el seu pare Francesc Vernet i Mateu (El Masroig, 1928) arriba als 90 anys, de recordar les resistències, també diverses, que va portar a terme aquest Homenot del Sud en els llarguíssims anys de... tu també m’entens.

Pagès, activista de la catalanitat els anys cinquanta i seixanta, fundador d’Unió de Pagesos al Priorat el 1974, diputat per CiU al Parlament de Catalunya (1984-1992) –poc després es distancià políticament de Pujol per considerar que el seu “comarcalisme” no s’ajustava als fets–, dirigent cooperativista de les comarques de Tarragona, impulsor de la secció cultural de la Societat Recreativa La Flor de Maig del Masroig i, en fi, devot del lluitador antiborbònic Carrasclet, de la veïna població de Capçanes, Vernet ha estat –i encara és– una presència humana, cultural i política (ara, com abans, fent gruix amb tota l’esperançada marea groga que el volta) que el vincula històricament amb les lluites populars del segle XX al Priorat.

Gran coneixedor de la cultura, història i arqueologia local i comarcal, va esmerçar molts esforços per la salvaguarda i manteniment de l’ermita de les Pinyeres, símbol de la fe d’aquest rodal, on es celebra cada any un aplec multitudinari on es reforça aquesta i moltes altres fidelitats, sota el mantell protector de la venerada imatge de la Verge. Igualment, Vernet ha estat un caminador impenitent pel seu estimat Montsant, que té tan a prop i que es coneix tan bé (balmes, fonts, camins, boscúries, llegendes dels vells temps dels frares cartoixans, etc.), caminades que feia amb altres dos companys d’ideals i de treballs: en Josep M. Vallès, dels Guiamets (tan recordat per mi, quan vaig ser-hi l’estiu de 1956, amb només sis anys) i en Joan Montamat, del poble de Garcia, ja a la Ribera d’Ebre, vora el riu, homenot també del sindicat agrari d’Unió, que ja se’n deu anar cap als 85. Ens coneixem des d’aquells primers anys setanta, quan tot bullia d’accions, d’activitats i d’activisme i quan, justament també, el futur president anava preguntant als seus fidels més pròxims: “Ja és dels nostres, en Vernet?” Ho va ser, però no es va mossegar la llengua davant d’unes altres activitats, més subterrànies, de l’anomenat “sector negocis” de CDC que, tot aixecant la senyera, podien planificar accions que contribuïen a depauperar aquesta terra de bancals: de gasoductes a línies d’alta tensió, de transvasaments a nuclears, per no parlar dels parcs eòlics que es volien penjar al capdamunt de la serra del Montsant, etc.

Amb el seu company Carles Andreu i Abelló, de Montblanc, va ser un gran defensor de la vinya i el vi durant les tractorades de 1977/78, denunciant les importacions –i bolcant camions cisterna– de vi de Xile. I tants i tants altres moments, coordinant gent des de la Universitat de Prada, on Vernet acudia cada any, o des de la Fundació Roca i Galés, empenyent cooperatives. Inoblidable Vernet!