Irreductible Puigdemont

El pre­si­dent Puig­de­mont va ser rebut ahir a Water­loo. Una gen­tada. Qua­tre mesos després que fos detin­gut a Ale­ma­nya (cor­dons, quin dal­ta­baix, aquell dia), Puig­de­mont campa lliure per Europa i el món i és, política­ment par­lant, més viu que mai. No saben què els espera, a par­tir d’ara. Conei­xent-lo, i repas­sant només el que ha pas­sat aquests dar­rers mesos (i amb l’aval de saber que la seva estratègia era la bona), no saben què els espera. No pararà. Con­ti­nuarà inter­na­ci­o­na­lit­zant el procés (ja amenaça de tor­nar a fer esca­pa­des per Europa, tot i que si jo fos ell no temp­ta­ria la sort altra vegada) i, tos­sut com és, i con­vençut com n’està, no pararà. Lla­rena va desac­ti­var l’euro­or­dre pen­sant que així se’l treia de sobre (i que s’asse­gu­rava, és clar, que no podria tor­nar a ser inves­tit pre­si­dent) i a Espa­nya, tot i algu­nes decla­ra­ci­ons obli­gatòria­ment dis­cre­pants, molts van res­pi­rar tran­quils pen­sant que ja està, que la con­demna a un exili de 20 anys havia desac­ti­vat Puig­de­mont. Il·lusos. La roda de premsa a mit­jan set­mana ja va dei­xar clar que no. I la ben­vin­guda d’ahir a Water­loo encara més. No pararà. Tenaç, tos­sut, insu­bor­na­ble i irre­duc­ti­ble, Puig­de­mont no pararà. M’atre­vi­ria a dir que és més al cen­tre de la política cata­lana (i espa­nyola) que mai. I que ara, gua­nyada la bata­lla al PDE­Cat de Pas­cal (i d’uns quants més), i amb una Crida Naci­o­nal per la República a ple ren­di­ment (avui ja són més de 50.000 –50.000!– els adhe­rits), no pararà. Perquè ara ja sabem que no només hi ha un tàndem Puig­de­mont-Torra (cri­ti­cat per uns, lloat per uns altres), sinó que aquest ja s’ha con­ver­tit en un trio, i que ara Puig­de­mont, Torra i Nogue­ras des de Madrid van sin­cro­nit­zats. Si Sánchez, Igle­sias o qui sigui volen nego­ciar res, ara ja saben qui són els inter­lo­cu­tors vàlids, tal com ha que­dat clar aquesta set­mana en les vota­ci­ons al Congrés. L’ombra de Water­loo és (i serà) allar­gada; i tos­suda, tenaç, intran­si­gent i obs­ti­nada. Se’m fa estrany de dir-ho, però em sem­bla que Puig­de­mont i els seus excon­se­llers exi­li­ats faran més feina des de Water­loo que si fos­sin a aquest Par­la­ment necessària­ment autonòmic que ara tenim. Tos­sut, díscol i incan­sa­ble. A la seva. A la nos­tra.