Herois del Girona

Divendres va tornar a començar la lliga amb el Girona-Valladolid. Un equip, el castellà, que torna a primera, i el debut d’un tècnic, el del Girona, nascut a Valladolid. Coincidències. Ningú va dir que la segona temporada a la màxima categoria seria fàcil i la primera divisió obligarà a fer molt esforços, molts més que els de la temporada passada, en que n’hi havia prou amb la permanència i que es va convertir en una temporada plàcida. No els parlaré de futbol. Sí del Girona. He seguit amb un gran interès la sèrie que ha publicat L’Esportiu amb persones lligades des de fa molts anys al club. Una sèrie d’estiu que m’ha fet recuperar gent que té el Girona entre les seves passions. He seguit també el qüestionari per veure quines eren les preferències dels entrevistats. És evident que l’actualitat se’ns menga i per això els darrers anys del Girona, a segona i a primera divisió, acaparen la majoria de comentaris pel que fa a les preferències sobre els millors jugadors o sobre els moments bons i dolents que més es recorden, així com el jugador amb més ADN gironí. S’hi han repetit el moment de l’ascens a primera, el partit del Lugo i el penal de Kiko Ratón. Però també hi ha hagut recordatoris, com el que l’alcalde Nadal va fer de Xavi Agustí com a millor entrenador del club. El carismàtic Xavi Agustí, un dels homes que més saben de futbol, va ser jugador, directiu i finalment entrenador i va portar l’equip de tercera a les portes de la segona A, que no es va assolir perquè no li van fer cas en el moment crucial. Està bé recordar el passat. Llegint la sèrie no me n’he estat de recordar els moments dolents, alguns dels quals vaig viure. El descens a regional preferent, el 1982 per exemple, que va portar un Girona-Farners a Montilivi, a l’època de Joan Blanquera a la banqueta selvatana. El llavors president Jordi Geli va confiar en Alfons Muñoz d’entrenador, quatre fitxatges (el porter Arola, Joan Duran, Joan Vilar i Iñaki Daucik) i gent de la casa per tornar al cap d’un any a tercera. Però no negaré que hi ha un gironí que mereix un reconeixement especial. Pitu Rigau, el directiu perenne fins a l’arribada de Delgado. El recordo sol a la llotja, quan tota la directiva havia plegat i ell i el seu pare, llavors delegat, van aguantar el Girona tot i el descens a tercera. Era el 1988. Gent com ell han de ser recordats i cuidats perquè hi van ser en els moments difícils. Que cal no oblidar.